La insularitat com a palanca de la transició ecosocial

Sempre s’ha venut el relat de la insularitat com un fet negatiu, especialment en els àmbits polítics i econòmics: sobrecostos, limitacions a la competitivitat, desavantatges per a la integració en l’economia de mercat, etc. Però alhora el fet insular s’ha explotat i exportat com a sinònim de paradís (fictici) per constituir el que som avui: una societat i un territori totalment colonitzats per l’activitat turística.

Per tant, insularitat i turistificació han anat de la mà com a bons aliats per generar un mix en què la lògica ha estat aprofitar el patrimoni natural, cultural i paisatgístic dels territoris insulars per vendre’ls com a destinació turística a altres territoris/mercats, i que la població resident s’especialitzàs en 'servir' els visitants. En aquesta empresa, el govern de l’Estat s’ha guardat les millors cartes (controlar les portes d’entrada, ports i aeroports, decidir les grans infraestructures que havien d’aplanar el camí, fiscalitat, etc) i els governs autonòmics s’han limitat a anar assumint allò de “vivim del turisme” desatenent durant dècades altres sectors productius de les Illes que han anat caient o sotmetent-se al turisme (que ve a ser el mateix). Els impactes ecològics i socials s’han tractat com si fossin una cosa a part o, en tot cas, com a mals menors a assumir i intentar corregir.

L’inconvenient, però, de tot aquest pla tan ben travat, és que per convertir aquest territori en l’escenari de les vacances d’una quantitat de gent cada vegada més gran es requereix un territori que pugui sostenir les infraestructures i els serveis necessaris i, ai las!, en una illa és limitat; a més, es requereixen uns recursos que en unes illes també s’acaben (ups!). Respecte de fer créixer les illes, tenen clar que no poden. Però possibilitar tenir recursos sempre suficients, malgrat la sobreexplotació dels propis o la necessitat de dependre gairebé en el 100% de bens, materials i energia que venen de fora, sí que poden, sobretot si s’ignoren les conseqüències ambientals del transport/importació de tot aquest material i energia i s’aconsegueix que l’Estat es faci càrrec (que bé li va a canvi de rebre la major part de la riquesa que generen les illes turístiques) dels sobrecostos d’aquesta importació, o es paguin les infrastructures necessàries per inventar el recurs quan no es té (com, per exemple, dessalant l’aigua de la mar).

Conclusió: un territori, una societat i uns recursos sotmesos a les demandes i exigències de l’especialització turística i una via directa cap al suïcidi per diversos motius: el primer, que els combustibles barats pel transport ingent de materials i turistes s’acaben a escala global; el segon, perquè el sistema muntat al món global de l’especialització/colonització/explotació dels territoris amb la interconnexió d’uns fluxos metabòlics i econòmics nocius, excessius i desequilibrats està generant uns desequilibris greus (per exemple el canvi climàtic) i unes desigualtats socials insostenibles (precarització, exclusió, colonització, violència). Així, una sèrie de crisis successives (expressions d’una crisi sistèmica i multidimensional) s’encadenen: la crisi climàtica, la crisi migratòria, la crisi financera, la crisi de matèries primeres, la crisi energètica o la crisi sanitària... Totes amb implicacions que a vegades toquen més de prop i de vegades de més enfora però que rebrem tard o d’hora, sí o si, i, finalment, perquè per fer front a aquesta realitat tenim, com a punt de partida, una societat hiperdependent i, per tant, vulnerable, que pensa i creu que ja no sap ni pot viure de res més ni de cap altra manera, i, així, gairebé abocada a deixar-se devastar mentre vol creure fermament que tot tornarà a ser com abans.

Des de l’ecologisme social i davant aquest 'repte' majúscul, nosaltres proposam la insularitat com a punt de partida en positiu. Assumim els límits de la nostra realitat biofísica. Assumim que el nostre objectiu és generar una societat resilient davant les incerteses i certeses que ens depara el futur al qual nosaltres mateixos ens hem condemnat. I amb aquest objectiu i la premissa de la finitud dels recursos i del territori que els proporciona com a punt de partida garantit, enfoquem un futur que es pugui sostenir en el territori que habitam. Què implica això?: 1) planificar i gestionar ara ja els recursos naturals propis i essencials (aigua, sòl fèrtil, biodiversitat, llavors,...) amb la voluntat de regenerar-los, racionalitzar-ne l'ús i garantir la disponibilitat per a les generacions futures tenint en compte els canvis ja inevitables dels cicles naturals que poden incidir negativament en la seva disponibilitat; 2) articulem maneres noves d’organitzar la nostra quotidianitat en el si d’una societat amb la voluntat de poder garantir que tothom tingui accés a aquests recursos essencials bàsics i alhora a altres recursos no materials que garanteixen el sosteniment de la vida (cura, efectes, salari, habitatge, educació, sanitat, cultura), i 3) que d’aquí en surti una economia per a la vida enfocada no a la generació de riquesa, ni a l’acumulació, ni a la importació i exportació de materials i persones, sinó una economia enfocada a la reproducció de la vida.

Arribar a aquesta escenari no implica una ruptura, sinó una transició responsable. No tot està definit ni pot ser d’avui per a demà, però només el fet que la mirada a mitjà-llarg termini fos aquest horitzó, aquest far, ja capgiraria totes les prioritats i la presa de decisions polítiques que es fa avui (#avuiperdemà). I això, en un territori i context insular com és el nostre és relativament fàcil d’imaginar. Així, pensem la insularitat com a palanca i punt de partida per generar un horitzó en què els contextos insulars puguin esdevenir tot un món biodivers, digne, ric i simbiòtic que generi utopies reals en contextos adversos.

Margalida Ramis és activista ecologista i portaveu del GOB