La majoria de la gent que conec té una única definició de democràcia fonamentada en la seva etimologia, és a dir, en les dues paraules gregues que la construeixen: poble i poder. Molts expressen que és el millor sistema de govern, malgrat que no sigui perfecte i n'estiguin cansats. Senten que els aixequen la camisa, però tant és. Tots els altres sistemes coneguts han fet llufa i, en aquests temps on impera la desconfiança, és difícil concebre una nova manera d’organitzar la societat que impliqui viure d’una manera més sana.
No és fàcil extirpar una etiqueta que ens han imposat a l’escola, als llibres o als mitjans de comunicació i que s’esquitlla per la família, els amics i les tavernes a cremadent. Vaig haver d’arribar als 20 anys per descobrir que hi havia diferents maneres de definir la democràcia i que totes elles eren propostes molt diverses que en desvelaven profundes problemàtiques. Joseph Schumpeter al segle passat va decidir abandonar la definició innocent i clàssica de democràcia per proposar-ne una de més interessant. Preconitzava que ja no havia de ser vista com un sistema de govern on el poble té el poder, sinó com una guerra entre grups o elits dominants que busquen mantenir el seu comandament o arrabassar-lo a d’altres. Com que ell era economista, tenia un bagatge cultural que li permetia observar la política amb noves premisses. La seva teoria defensa que el votant és un consumidor que simplement compra les promeses d’un partit o d’un altre a partir de la poca oferta de què disposa. Tanmateix, el votant no és un consumidor qualsevol. És un consumidor de pa sucat amb oli, perquè compra uns productes que quasi no coneix. Li manquen les competències per decidir a qui votar. Quanta gent disposa del temps necessari per informar-se de totes les lleis, decrets o decisions? I no només això: qui pot cultivar-se i decidir amb capacitat quin és el partit amb què congenia? Què succeeix quan cap d’ells li fa el pes? Ha d’acontentar-se amb el que li sembla menys dolent?
Si entenem la democràcia com un mercat i les paraules dels polítics com a mers productes susceptibles de ser comprats, potser entendrem la insolència d’Ayuso. No està boja; és molt conscient del que fa. Malgrat ser de dretes, expressa queixes socialistes o d’esquerres per comprar votants. Sap que poca gent s’esforçarà en analitzar la seva veritable ideologia en una època on la paraula fugissera ha adquirit molta força i el discurs polític s’analitza com si fos premsa rosa. El populisme observa els anhels de les classes menys polititzades i els problemes de les classes socials més baixes i els incorpora dins del seu discurs per atraure fidels. No és d’estranyar, doncs, que el dia 1 d’agost Ayuso escrivís al seu compte de Twitter que no acataria el reial decret llei 14/2022 –de fet, el portarà al Tribunal Constitucional– perquè no volia poca llum als carrers, entre altres raons diverses. En efecte, la poca llum als carrers genera inseguretat. Només cal recordar la por que passem les dones quan no sabem si hi haurà un home esperant-nos a la cantonada. Però l’exercici que fa Ayuso no és aquest. Ella no proposa una solució a allò que critica –com podria ser la defensa d’una sortida de la dependència que tenim dels combustibles fòssils per instaurar una manera més sostenible d’aconseguir energia i així poder mantenir encesos els llums dels aparadors dels carrers–, sinó que recull el malestar concret d’un sector de la població davant d’aquestes noves decisions i l’aprofita per simular una solidaritat major amb la gent perjudicada per la nova mesura. D’aquesta manera Ayuso s’erigeix com la defensora del poble davant d’una casta política corrupta que no ha trigat en titllar de dictatorial a través d’una protesta que no proposa res de nou al seu programa. Ha assumit les normes del joc de les democràcies liberals aprofitant la seva intrínseca estructura per bombardejar-les des de dintre mentre ella es vesteix amb la túnica de la llibertat. En realitat, a ella no li interessa criticar la ben considerada democràcia, sinó acabar de destrossar uns partits polítics ja força desprestigiats per l’opinió pública. El seu discurs no és creador i, a més a més, amaga el seu vessant neoliberal.
Cada vegada que Ayuso fa una d’aquestes entrades bullicioses a l’esfera pública les xarxes socials i els mitjans de comunicació s’esveren. S’hi fa safareig i prou. És una llàstima que les desavinences dels polítics s’usin per cobrir de llot el que és vist com a contrincant i que els partits no s’esforcin per trobar línies de pensament comú per combatre les dificultats existents. Tenim un futur negre i necessitem poder confiar en uns polítics que no només busquin mantenir-se al poder gràcies a un seguit de xafarderies buides. Si continuem pensant la democràcia com un combat per aconseguir el màxim nombre de votants, ens n’anirem en orris.
