Inquilins de fireta

Dimecres a la nit TV3 va estrenar Lloguer a primera vista, un plantejament de reality que, en principi, un s’imagina molt adequat per a una televisió pública d’un país amb greus problemes d’habitatge. El programa juga a aparellar gent gran que viu sola amb joves que necessiten independitzar-se dels pares, buscant un benefici comú. Uns guanyen companyia i suport domèstic i els altres un lloguer assequible amb el compromís d’una responsabilitat. Sense cap mena de dubte la idea implica uns valors positius a nivell social que s’ajusten a l’entreteniment propi d’un mitjà públic i permet popularitzar un tipus de convivència que s’ajusta a les necessitats reals del país.

Si ens haguéssim de limitar a jutjar la dinàmica televisiva del format, podríem dir que tot va funcionar. El càsting dels participants era efectiu. Tothom semblava simpàtic i agradable i tenia la grapa mediàtica necessària per cridar l’atenció de l’espectador. La presentació dels personatges va funcionar segons els estàndards del gènere i va tenir ritme. El fet que el programa vagi mostrant-nos la convivència de les parelles d’avis i joves de manera progressiva està ben pensat perquè desperta incògnites i expectatives a l’audiència, i construeix una trama seriada en comptes de fer històries conclusives d’un sol programa.

Ara bé, d’altra banda, Lloguer a primera vista té una pàtina d’artificialitat que genera reticències. Ni la majoria de gent gran semblava tenir una necessitat real de companyia i ajuda a casa ni, encara menys, a la gent jove feia pinta que els calgués anar a viure amb avis en localitats que els allunyaven del seu context habitual. Això sí, el que traspuaven tots els protagonistes eren ganes de sortir a la televisió i participar de l’espectacle com un joc. Totes les accions que s’organitzaven semblaven induïdes per al xou. I el pitjor eren les explicacions de guió inversemblants per justificar situacions poc naturals o lògiques. És més, la rebel·lia i teatralitat de l’Ivan complia els requisits televisius perfectes de qui té ganes de crear un personatge que funcioni mediàticament, més que no pas d’adaptar-se a una convivència.

Aquesta artificialitat de tot plegat és la que feia grinyolar el programa, perquè tenies la sensació que tot estava recreat. Ni tan sols semblava que convisquessin de veritat. Et senties l’espectador d’un teatret i tots els valors inicials que semblava contenir el programa s’esfumaven ràpidament. S’utilitza una necessitat social greu i real com és la solitud dels avis i la precarietat econòmica dels joves com a pretext per vendre’ns una fal·làcia. Tots plegats eren inquilins de fireta. Ja se sap que els realities de televisió tenen poc de veritat. Però, en una tele pública i utilitzant les mancances de l’estat del benestar com a pretext, fins i tot sabia greu empassar-se la comèdia.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió.