Inflació de... rendes?

Deixeu-me que faci una mirada enrere per explicar què penso que hauria de succeir en els propers anys a l’economia. El 2001 va esclatar la bombolla puntcom, la digital o tecnològica. Hi van perdre diners molts inversors i alguns bancs. També grans corporacions que havien adquirit portals de moda per quantitats desorbitades i que van perdre fins al 90% del seu valor. El món va experimentar la por a una recessió. La recepta per evitar una gran crisi va ser la política monetària expansiva. Es va parar el cop, però la injecció massiva de diners al sistema financer va començar a produir una inflació increïble d’actius, primer immobiliaris i després de la borsa. Durant set anys vam assistir a una borratxera al sector de la construcció. El 2008, com ja se sap, va esclatar la segona bombolla, la crisi subprime i la immobiliària. Aquesta sí que va ser grossa perquè, a diferència de la puntcom, va impactar en molts particulars, petites empreses i al sector financer, enganxat amb hipoteques incobrables.

La recepta? Doncs la mateixa. “Whatever it takes ”, va dir Mario Draghi, llavors president del BCE, el 2012. Deixava clar així que, un cop rescatats els bancs, seguiria injectant diners a les economies i comprant deute públic dels estats. Euros i més euros creats del no res per evitar una gran recessió. El crac del 2008, la crisi més gran de la història. I va començar una altra inflació, la de la borsa. L’índex Dow Jones, que va arribar a 13.000 i va baixar a 7.000 amb el crac del 2008, va seguir pujant fins a 35.000, on és ara. La crisi més gran de la història i la pujada més llarga i forta de la història.

I llavors arriba el covid. ¿La recepta? Més diners. Es tractava, ara sí, de mantenir l’ocupació i el teixit empresarial. I s’ha aconseguit. Acaba la pandèmia i comença la guerra. I la inflació es dispara. Han estat vint anys d’inflació d’actius i no de preus ni de rendes. Però s’ha acabat. No hi ha més actius on posar els diners. Així que comença la inflació de rendes, la que hi hauria d’haver hagut el 2001. La inflació de rendes desestabilitza, però a la llarga és el més ràpid sistema de desendeutament d’estats, famílies i empreses. A ningú li agrada la inflació, però si es trasllada a rendes, el poder adquisitiu no cau i els deutes es fan petits. Veurem si és així. És el que toca.