27/04/2022

La inflació: bona o dolenta?

3 min
Davant la inflació, els economistes i el ciutadà del carrer solen tenir opinions diferents.

Hi ha una opinió majoritària que diu que la inflació és dolenta, tot i que sempre cal recordar que hi ha beneficiaris de la inflació. Ho són els estats, que recapten més impostos sense apujar els tipus impositius, o que veuen reduït el seu deute. Ho són molts particulars i moltes empreses pel mateix motiu. Ho són molts empresaris que poden actualitzar preus per damunt de la inflació. En poques paraules: en matèria d’inflació hi ha més divisió d’opinions del que sembla.

Aquests dies el prestigiós setmanari The Economist ha publicat un article on discuteix la diferència d’opinió entre el públic en general –la ciutadania– i els economistes –entenguem que parla dels economistes angloamericans–. Per als primers, la inflació és dolenta. Ho és perquè la ciutadania es veu, en general, perjudicada, amb les excepcions mencionades anteriorment. La ciutadania constata que paga béns i serveis més cars, i que també pugen els impostos que se’n deriven, i veu que no pot actualitzar els seus ingressos (sous o pensions) al mateix ritme que la inflació. Observa que els seus estalvis es deprecien. Com més gran, més sent l’amenaça. Alguns països han viscut el daltabaix que representen els moviments inflacionaris, especialment quan són de grans dimensions, com en el cas de la hiperinflació alemanya de 1923, que ha marcat per sempre la societat alemanya, que recorda amb horror la revolució econòmica brutalment empobridora que va ser la hiperinflació. La van patir també altres països centreeuropeus després de les dues guerres mundials, i països culturalment propers com els llatinoamericans en ocasions més recents.

És digne de menció que Espanya no hagi patit mai cap hiperinflació. Els anys més inflacionaris de la història econòmica d’Espanya (excepció feta dels de la Segona República durant la guerra) han estat el 1946 (31,2%), el 1941 (29,9%) i, el següent, el 1977 (24,5%). No tenim records d’inflacions intenses, però sí d’inflacions recurrents i normalitzades que van alimentar freqüents depreciacions de la pesseta, especialment des d’acabada la Segona Guerra Mundial fins a l’entrada a l’euro. Tanmateix, la nostra societat tem la inflació. Ha viscut amb gran satisfacció la llarga època de moderació progressiva del creixement dels preus que es va anar imposant després del pic del 1977 i que ha acabat sent d’inflació propera a zero del 2009 al 2021.

Per què els economistes (repeteixo: anglesos i americans, potser una mica més d’esquerres que de dretes) són menys crítics amb la inflació que la ciutadania? En bona part, perquè tampoc han viscut grans períodes inflacionaris, especialment els dels Estats Units. Però, sobretot, perquè quan s’han preocupat d'avaluar-ne l'impacte s’han trobat que era petit. Què vol dir avaluar l’impacte de la inflació? Doncs mesurar quin efecte pot tenir sobre el creixement econòmic i sobre la distribució. L’impacte sobre el creixement econòmic –sobre el PIB per càpita– és molt petit per a inflacions d’un dígit (inferiors al 10 per cent anual). No és preocupant fins al nivell del 40 per cent, per sorpresa fins i tot dels mateixos autors dels estudis. En la mesura que els assalariats tinguin capacitat negociadora, poden sortir guanyant dels episodis inflacionaris a costa de pensionistes i rendistes (els que viuen dels seus estalvis). L’impacte en la distribució de l’ingrés per la dificultat de distingir quins preus pugen més i quins pugen menys també resulta poc important. El vel de la inflació facilita molts negocis i incentiva el consum.

Són resultats que ens sorprenen, als economistes de l’àrea de l’euro, que estem molt educats per tenir una reacció hostil a la inflació, més propera a la del conjunt de la població, que sempre odia la inflació. Tot i això, l’opinió difosa en molts països desenvolupats segons la qual cal abaixar els preus després d’un episodi inflacionari és percebuda pels economistes, a tot arreu, com completament equivocada, atès que tots estem convençuts que la deflació és un dels pitjors mals que poden existir, perquè paralitza l’activitat econòmica i provoca la depressió del PIB per càpita. L’article de The Economist conclou apuntant que la petició d'abaixar la inflació, central en el debat final entre Macron i Le Pen, precisament perquè és percebuda popularment com a perillosa, porta a promoure, via el Banc Central Europeu, polítiques monetàries contractives, atès que són les úniques que poden contenir el creixement dels preus. Als països rics podria passar que la contracció monetària estigués esdevenint la més populista de totes les polítiques, com ja s’ha començat a endevinar a les eleccions presidencials franceses. Caldrà decidir, a escala de l’eurozona, si es prefereixen preus continguts o ingressos continguts. La línia que separa les dues opcions és molt fina, però les conseqüències són molt importants.

stats