ProfessoraDesprés d’haver superat amb èxit la primera remesa de festes nadalenques concatenades, reprèn tímidament la quotidianitat. El matí, grisot i indecís, convida a conjurar una altre pic la normalitat insípida i reconfortant. Encara vacil·lant, surt de casa i es proposa enllestir algunes petites tasques tedioses i inajornables, teràpia infal·lible per al guariment del cos i l’esperit.
Tot i l’escepticisme, l’aire prosaic del carrer l’encalma i la imatge de la placeta, tan fada i trivial com sempre, l’omple de bons presagis. Amb el netíssim fred hivernenc de primera hora, fins i tot la mascareta li sembla una companyia agradable.
Arriba al botigó on compra cada dia el pa 'de poble' tan apreciat a la barriada. Disciplinadament es col·loca a la coa prescriptiva, des d’on podrà engospar còmodament tota la part alíquota que li correspon del celistre que davalla xalest de la muntanya. “Què vols, si ha nevat a la Serra!”, “El puig Major està tot enfarinat!”, es comenta amb mal dissimulat orgull i amb l’excitació genuïnament mallorquina que acompanya aquestes ocasions. Tot i ser un fet extraordinari, aconsegueix no perdre la calma: la nevada anual és una excepcionalitat 'familiar', que no fa trabucar l’ordre natural de les coses. Tot en ordre, doncs.
Ara passa el mecànic, que també s’ha estat gelant a la coa de La Caixa, a l’altra cantonada. S’activa tàcitament el protocol d’emergència: com que, per raons geoestratègiques, és inevitable saludar-se, faran de no veure’s fins a arribar al punt de màxima proximitat, en què, perfectament sincronitzats, es miraran durant unes dècimes de segon, mentre alcen imperceptiblement el cap en senyal de salutació. Com que són dates assenyalades, per ventura afegiran un plus de calidesa a l’etiqueta habitual i emetran un cordial “Di-ós” de darrer moment. Res massa estrident, però.
Idò no. Tot i la crua temperatura i la feinada que el deu esperar al taller després de tants de dies de festa, el mecànic s’atura i l’escomet amb decisió: “I tu, et vacunaràs?”
A pesar del desconcert inicial, es recol·loca ràpidament i aconsegueix desxifrar àgilment el sentit real de la imprecació, que, òbviament, vol dir: “Jo no faig comptes vacunar-me per res del món”.
Internament abomina una vegada més del maleït 2020, que tot ho trastoca, tan bé que estan les coses al seu lloc... Per guanyar temps, improvisa un pacient contraatac en forma de pregunta: “Però per què no et vols vacunar, home?”.
La llista és llarga. Primer un genèric: “Perquè no me’n fii ni un pèl” o, en versió més provocativa, “A mi no m’enganen”. En segon lloc, l’irrefutable i acurat argument d’autoritat: “He llegit a... bé, a internet, que... bé, moltes coses”. Després, el 'cunyadisme' progre: “Perquè tot això són les farmacèutiques, que es faran d’or. I, a més, no veus que han fet massa via? No pot ser que sigui bona, però com que només van a fer doblers... Com el 5G, igual”. I, en la mateixa conversa, el 'cunyadisme' de signe contrari, que acaba complementant divinament els arguments: “Ves a saber què hi posaran els russos o els 'xinos', que aquesta gent només ens vol mal i ja ens ha bastat amb el virus! O en Bill Gates, que ens implantarà un xip per controlar-nos a tots. Jo amb glopets de palo ja vaig fent...”. I, per acabar, una declaració pseudosalomònica: “Bé, idò que es vacunin els que hi estiguin d’acord, però cadascú ha de poder fer el que vulgui. Jo ja li he dit a ma mare, que no la deixaré vacunar-se...”.
La coa no avança i la conversa, tampoc. S’inquieta, es mareja i no sap com fugir. De cop, s’adona que no ha entès res de l’any que acaba. Recorda que el 2020 va començar amb un escepticisme temerari, que, en qüestió d’hores, va mutar en l’alarmisme irracional que va exhaurir les reserves de paper higiènic de tots els supermercats.
Recorda els mesos de confinament havent d’aguantar la llauna de la brega política permanent. Mai no acabava d’entendre si les mesures eren exagerades o insuficients, si eren precipitades o arribaven massa tard...
I després, en sortir, els que havien aplaudit rabiosament des dels balcons començaren a desafiar massivament els preceptes més bàsics de la immunologia. D’on havia sortit, tanta gent? Com podien estar tan plenes les platges i les terrasses si havien deixat de venir 11 milions de turistes? La insistència va donar els seus fruits i va arribar la segona onada. I encara una tercera, que fulminà les vacances d’un personal sanitari exhaust.
I ara, la vacuna. En només nou mesos i garantint la tornada a la normalitat abans de l’estiu. Es podria considerar un miracle, però era més divertit especular amb conspiracions o indignar-se amb l’etiquetatge de les caixes.
Pensava que la vacuna generaria, a més dels anticossos, una infinita gratitud. Però ja ho veus. Decididament, un any indesxifrable.
