Indesitjables

Immigrants morint al Mediterrani o atrapats a les fronteres de l’Est, davant la mirada dels nostres governants, que responen a la tragèdia amb cinisme burocràtic; famílies o grups de persones desnonades o desallotjades de pisos o de naus ocupades sense lloc on anar a parar. No hi ha setmana sense notícies que haurien de fer enrogir unes societats que es consideren benestants i condemnen a viure a l’ombra milers de persones que només aspiren a una vida digna.

Michel Agier, en un article recent, en diu els “indesitjables”. Gent que fa nosa: “Persones que es presenten a les fronteres, que erren pel carrer o que són anormalment diferents des del punt de vista de la seva aparença racial, social, de gènere, etc.” Se’ls posa al davant uns llindars físics, materials i morals que és quasi impossible que puguin creuar per incorporar-se a la societat. Gent supèrflua, excedentària, gent marcada pels prejudicis dels altres, sempre sota sospita de perillositat. La inhumanitat (ells), enfront de la humanitat (nosaltres).

Se suposa que destorben i tanmateix no deixen de ser notícia. I aquesta és una de les paradoxes de la qüestió, que obre una pugna entre la percepció del drama d’unes persones i el discurs de la por davant de fantasmes que venen d’un altre món. Cada cop que hi ha notícia -el darrer naufragi a la Mediterrània o, aquest dies, el desallotjament de la nau industrial de Badalona- sentim expressions de consternació, i fins i tot bones paraules per part de l’administració. Però la bola segueix girant i, en molts sectors, el rebuig i la irritació creixen. En certa manera, la visibilitat s’utilitza per reforçar la condició d’indesitjables.

El marc és conegut: les societats estan a la defensiva, sempre a punt de trobar caps de turc per a les seves desgràcies, i bona part dels responsables polítics (ara amb les dretes totalment desvergonyides) i dels líders econòmics i socials especulen amb les pors de la gent i eludeixen la seva responsabilitat transferint-la als altres: els països d’origen i la hipòcrita coartada dels acords internacionals. I uns aparells administratius feixucs converteixen el que hauria de ser una actuació d’emergència en processos inacabables en què els afectats desapareixen de l’escena pel camí. Ningú se’n vol recordar. Es més, la por a la pandèmia encara els fa més indesitjables.