La independència de Foradada-Baldomar-Alòs
Catalunya va començar un procés que ha portat Madrid a la independència. Madrid s’ha independitzat d’Espanya. Només hi ha Madrid i la resta són colònies. Deserts, gardens, selves, mines, aiguamolls, scape rooms, campaments per a indígenes narcolèptics, centres de metadona tribals, cabanes psiquiàtriques d’hordes... Madrid no ésvilla y corte : és pilla y corte. Espolia i guillotina. Uns dels problemes del nou estat seran els moviments separatistes. Ja han començat. A la regió nord-est del Madrid-Estat els incendis assenyalen el nou mapa del separatisme tribal: Baldomar, Alòs de Balaguer, Ogern, Lladurs, Bot, Olivella... Els aborígens veuen com tot crema, tot es destrueix, com tot se’n va cap al taüt, al clot. La pell, ja sigui per fer tapatitoles o preservatius farcits per a la temporada tardor-hivern, la vendran cara. Són els darrers de la tribu.
Diuen els més vells i primitius d’aquestes coves que ja no es recorda quan això era el que s’anomenava Catalunya. Va desaparèixer, es va esfumar o se la van fumar. Es veu que va arribar un moment que es va oblidar que aquí hi havia boscos, que s’havia de tenir cura dels boscos. Es va oblidar que hi havia d’haver carreteres, serveis, internet... Es va oblidar que hi vivien persones... Ningú les veia. Es va oblidar tot. I cada cop hi havia més persones mal dites catalanes que no sabien que existien pobles, paisatges, sentiments i persones. Alguns mitjans de comunicació confonien Alòs de Balaguer per Os de Balaguer i per a d’altres no existien els focs, ni res. Es va passar de ser un país a un territori, una reserva d’indis, un abocador de residus existencials, un cementiri de morts en vida, una barbacoa permanent: perquè el fum és indici de foc però també de femer. Això és una merda.
Al país caca real quan tot fa pudor de la bona, quan la merda sobresurt, han de venir els bombers, les ADF, els forestals... i sempre els indígenes, siguin pagesos o informàtics. Es juguen la vida pels altres. Aquests dies de foc un bomber sobre terreny del triangle endimoniat Foradada-Baldomar-Alòs de Balaguer ens deia: “Això ens supera per tot arreu i allà no hi podem entrar... Si hi entres et mors. Estem rebentats”. I així qui dia passa femer empeny. Fins que ja no queda res. Fins que es crema tot. Fins que es crema tothom. Aquí estem. En aquesta terra, que és la meua terra de fa segles. Aneu-vos-en a la merda i no porteu a casa la vostra merda.
Fa mil anys Arnau Mir de Tost, un noble i militar del Comtat d’Urgell, fa d’aquesta terra que crema ara frontera de pedra picada. No passaran. Funda el poble i fa el castell de Foradada. Després vindran la construcció dels castells d’Alòs de Balaguer, Malagastre, Montsonís, Rubió, Marcovau... Una trentena de castells a la geografia barbacoa d’aquests dies. Eren els dies que el Comtat d’Urgell (d’Andorra a la Franja) parlava de tu a tu al Comtat de Barcelona. Això és el que s’ha perdut: parlar de tu a tu. Som menys, inferiors, allunyats, hi hagi foc o merda. El concepte és de l’amic Ferran Sáez: respecte. Aquestes terres, aquest país, aquestes persones només demanaven respecte. No els heu respectat. Ara ja és massa tard. Un part de la, en un passat, dita Catalunya s’ha independitzat d’aquesta mateixa Catalunya. Una part de l’ex-Catalunya pot viure sense aquesta ex-Catalunya encarnada en una Barcelona analfabeta, rentadora de bòtox de nena mal criada flirtejant amb el suïcidi i prostituint-se amb qualsevol. Es pot fer perquè sempre s’ha fet. I es farà. Som autosuficients, carlins, anarquistes, anarcoconservadors: som els boscos mil·lenaris que no veieu i no sabeu que existeixen. Demà els veureu perquè els necessitareu per viure.
Avui la Catalunya del futur és la imatge de les llums d’espelma eterna que no s’apaga d’aquests tractors de matinada llaurant Sant Miquel d’Alòs de Balaguer, l’església construïda els dies d’Arnau Mir de Tost, mentre el foc volia jugar a fer tobogan cap al poble. No hi ha ningú més al volant. No hi ha institucions. No hi ha país. No hi ha res. Estem sols. A les fosques. Només nosaltres som el futur: independència. Com tots aquells indígenes, aborígens, tribus, aquells pobles, aquelles persones que fa més de mil anys van autodeterminar-se dels francs i van fer una Catalunya coca de recapte, trencadís, cassigalls, mosaic, píxels de comtats: Barcelona, Urgell, Rosselló, Osona, Empúries, Ribagorça... Això és el futur, i nosaltres, malgrat Catalunya, som el futur. Independència!
