Impostos, patrimoni i economia submergida
Trobada al Círculo de Bellas Artes de Madrid entre l’economista Thomas Piketty i la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz. Tots dos, en bona sintonia, defensant pujades d’impostos en pro de la igualtat.
Aquesta cançoneta ja la coneixem. Se’n diu populisme i consisteix en treure més diners a qui ja paga i augmentar els impostos sobre el patrimoni amb l’excusa de sempre: els que tenen més han de contribuir per compensar els que tenen menys. Bé, l’objectiu no el poso en dubte. Esclar que la redistribució de renda és un element cabdal de les socialdemocràcies i dels estats del benestar. Però hi ha dos elements que quan es parla de pagar més impostos no puc suportar perquè són mentida.
El primer és el de la pressió fiscal. A Espanya es parla de marge per a la pujada perquè la pressió fiscal està per sota de la mitjana europea. Sí, però el que no es diu és que l’economia submergida és el doble que a la resta d’Europa. Això vol dir que quan es calcula la pressió fiscal sobre la part de PIB que es declara, passem a ser un dels països amb més pressió fiscal. Recordo que quan Montoro va augmentar l’IVA del 16% al 21% va dir: si no hi hagués gent que compra productes o paga serveis sense IVA, aquesta pujada no caldria. No queda més remei que demanar més als que sí que declaren. Fantàstic. Una gran injustícia. En comptes de resoldre d’una vegada per totes el problema de l’economia submergida, aquí ens dediquem a seguir pressionant els que no fan trampes i incentivant que cada cop més gent s’apunti a fer-ne.
Segona gran mentida. Qui més té ha de contribuir més. Díaz i Piketty parlaven a Madrid d’augments de l’impost de patrimoni. Veureu, l’impost de patrimoni és absolutament injust. El patrimoni és un estalvi en forma d’actius (immobles, estalvi o inversions) que... ja ha pagat impostos! Quan un aconsegueix estalviar i tenir patrimoni, ho ha fet després de pagar una proporció dels beneficis aconseguits. El patrimoni és el que queda... després de pagar impostos! Fiscalitzar l’estalvi és fiscalitzar dos cops un benefici aconseguit.
Finalment, deixeu que ens recuperem del tot del covid, que hem d’aixecar l’economia, i d’aquí dos anys o tres tornem a parlar-ne.
