La importància de ser-hi
Aquestes retxes pretenen posar una nota a peu de pàgina a l’article de dijous passat d’Ignasi Aragay, a l’ARA, amb el títol d’“Egohistòria (i egoperiodisme)”. El lector hi guanyarà si remena la informàtica per accedir a aquest escrit d’Aragay (com a qualsevol dels seus escrits), i entendrà millor l’amplitud d’aquesta nota, que servidor no li sé donar.
Perquè vostè es faci una idea de la qüestió que tractava el periodista català, n’hi transcric unes línies: “Si des de Tucídides el mètode clàssic es fonamentava en la tercera persona, l’aproximació asèptica, la recerca de l’objectivitat i el fet de guardar les distàncies narratives, ara està deixant pas a relats en primera persona, subjectius i emocionals: els historiadors passen a ser protagonistes...”, etc. També farà una al·lusió al periodisme, que és el punt sobre el qual servidor voldria afegir una breu mirada.
Aquesta mirada fa referència a l’eclosió del periodista que, com l’historiador esmentat en el text d’Aragay, passa a ser protagonista. És una tendència que antany era privilegi d’aquells grans periodistes la presència dels quals a l’escenari de la notícia o del fet que tractàs ja era, per ella mateixa, un dels seus elements definitoris. Segons com es miri, el periodista adquireix, d’aquesta manera, un compromís personal que hauria de fer el relat més versemblant, encara que alguns casos que han afectat publicacions prestigioses demostrin que el frau informatiu s’adapta a totes les situacions.
La veritat és que, contemplant el panorama des del desgast personal d’una certa experiència, fa com a vergonya aliena la set de protagonisme d’un cert tipus de periodista –preferentment joves i mediocres. No és menester entrar en detalls, és un tema prou desagradable com perquè, sense perjudicar-ne el coneixement, l’hàgim de tenir present tothora. (Tot, sense oblidar que aquest periodisme ja ha produït entre nosaltres alguns exemplars de molt bona talla).
Pocs mitjans de comunicació se salven de tenir en nòmina aquest reporter que ens vol transmetre la importància del fet d’acord amb la seva presència. Els fets, ens ve a dir, són importants si jo hi era. Si no ho pot comptar en primera persona, no paga la pena invertir-hi el seu temps.
I direu: Què és aquest escrit si no una demostració del que s’hi vol denunciar?
