La importància de disfressar-se de cuc
Mirant les xarxes amb el sentiment de superioritat i el plaer pèrfid propi dels que en som usuaris passius, vaig trobar la imatge infinitament fascinant de la supermodel Heidi Klum. Això és, de la supermodel Heidi Klum disfressada de cuc de terra per Halloween. Per als que no l’hàgiu vist, la disfressa ha causat furor per un hiperrealisme violent que, lluny d’amorosir la semàntica fastigosa dels verms, hi posa una lupa. El més inquietant era la cara de Klum, que només es veia en els primers plans, integrada amb els anells viscosos de la disfressa com una ànima atrapada en un cercle de l’infern de Dant. Vaig lligar caps al sentir les declaracions: “Em costa moure'm. Realment no tinc braços ni cames. Quan caic, necessito algú que m'ajudi a tornar-me a aixecar". Klum anava disfressada de nosaltres a Twitter.
L’adquisició de Twitter per part d’Elon Musk serveix d’excusa per pensar en l’impacte en les nostres vides de la plataforma i de les xarxes en general, del qual Klum és una metàfora excel·lent. La mala fama d’aquest món ve d’una desconfiança apocalíptica en l’estetització de la realitat que hem viscut els últims anys. L’origen d’aquesta mirada recelosa és la cultura de la societat industrial. Prèviament a l’existència d’internet, el motor que donava sentit a la vida de la gent era el reconeixement obtingut a través de l’acumulació de riqueses i posició social en una economia de mercat. Érem el xalet o el cotxàs que podíem lluir davant d’amics, coneguts i saludats. En aquesta etapa de la humanitat que ara tants miren amb nostàlgia, les professions com ara model, artista o actor eren cosa d’uns quants, pràctiques generalment menystingudes com una excentricitat en què l’èxit no era tant el resultat del mèrit com de talents arbitraris, cops de sort i modes subjectives, que de cap de les maneres podien servir de guia per a la resta de la societat.
Des de fa uns anys, les enquestes ens informen que la resposta preferida dels nens quan se’ls pregunta què volen ser de grans ha deixat de ser “astronauta”, en favor d’”influencer”. Amb la democratització de la possibilitat de mostrar-nos i mirar-nos a les xarxes, els èxits laborals han deixat de ser l’única font de reconeixement, i han aparegut alternatives tan aparentment senzilles, accessibles i estimulants com ara l'escenificació de la nostra identitat. Avui en dia, tenir un cotxe està bé, però si saps escriure tuits brillants, fer bons posts a Instagram o exhibir preocupació per causes nobles a Facebook, pots obtenir molta més aclamació. Això ha fet pujar molt la cotització de les tècniques per aparèixer en públic, que durant tant de temps havien guardat models, artistes, actors, comediants i altra mala gent.
És important entendre que l’alternativa elitista no ha existit mai i és impossible. Contra la utopia de Plató, no podem tenir una polis dividida entre éssers que debaten entre ells sobre el bé mentre una casta de guerrers i una altra de treballadors se senten satisfets per una disposició natural envers les feines brutes. Superat el llindar de l’estricta supervivència, i potser ni això, cap ésser humà fa res si no és per obtenir el reconeixement dels altres, si no pot inscriure la seva vida en un marc de sentit cultural. A la societat medieval, els serfs acceptaven la condició submisa perquè la religió els garantia que Déu els observava per dins i per fora i que els bons pensaments i accions serien recompensats en el més enllà. Amb la mort de Déu, ens vam quedar sense una mirada omniscient per a qui fer les coses i, naturalment, van començar les revolucions que demanaven competir en el regne material.
Però amb la mort del mercat, la gent no callarà i treballarà. Com hem pogut veure les darreres dècades, els valors del capitalisme industrial que tant creixement i meravelles tecnològiques i culturals ens van donar, també van portar guerres mundials, col·lapses econòmics, imperialisme i canvi climàtic. El model cultural tan enyorat pels conservadors no era tan sostenible com semblava, sinó que estava vivint de gorra dels més pobres, de les dones, dels de pell més fosca, o de les generacions del futur que hauran de pagar la festa. Que el viratge de les qüestions materials a les identitàries sigui un experiment nou, confús i irresolt per trobar alguna cosa nova, no vol dir que la cosa vella pugui resoldre res.
La idea és molt simple: si el desig de reconeixement que mou el món continua lligat a la competitivitat material tal com l’hem conegut fins ara, no ens en sortirem. La nostra cultura ha d’inventar-se formes de sentit, dignitat i prestigi que funcionin en el món d’avui, incorporant el que hem après en la història recent. Treballant en una de les indústries que més ànimes i cossos tritura cada any amb una competició ferotge, Heidi Klum disfressada de cuc ofereix una imatge possible de la inversió de valors que el món necessita per avançar. Aquesta és la lluita cultural incerta, plena de contradiccions i contrarevolucions que ens ha tocat viure, i les xarxes són el seu medi i camp de batalla.
