Opinió 01/07/2018

L'imaginari col·lectiu és molt potent

Sempre, sempre, sempre hem tingut la necessitat de fer poètica, d’engendrar literatura, de crear noves llegendes i mitificar herois

i
Maria Cucurull
3 min

L’any 2006, l’escriptor nord-català Joan Lluís-Lluís va publicar el 'Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans'. L’obra és sorprenent i extremadament acurada. En 627 articles ens descriu indrets imaginaris de la literatura: poblets de tota mena, viles encisadores, estats poderosos, illes misterioses i muntanyes infranquejables. Es tracta d’una incursió en una geografia que ens és propera i desconeguda al mateix temps.

Joan Lluís-Lluís, entre altres, parla de la Vilaniu de Narcís Oller, aquell Valls de final del XIX, una vila "famosa per l’aspecte espectacular de la seva festa major –durant la qual solien actuar les millors colles castelleres de l’encontrada". Evidentment, també esmenta la Sinera de Salvador Espriu, és a dir, Arenys. A més, hi ha referències de casa nostra: trobem una entrada d’Engolasters, un poble que, fruit de la imaginació de Jacint Verdaguer, s’aixeca a l’indret exacte on avui hi ha l’estany d’Engolasters. El poblet "va desaparèixer per culpa de l’avarícia d’una fornera que, tres vegades seguides, va refusar de donar a un captaire els tres pans que havia fet amb les restes i les engrunes que quedaven al forn".

Els relats, els mites i les llegendes ens agraden des de ben petits. Perquè la literatura també forma part del nostre llegat cultural. Les rutes literàries ens ajuden a situar històries fictícies en indrets reals i és una manera diferent de rellegir una història. Ara bé, moltes vegades ens estimem més que els personatges, els llocs i tot l’univers literari on ens hem endinsat sigui només nostre, únicament fruit de la nostra imaginació. És per això que és difícil que ens agradi el protagonista d’una pel·lícula que encarna un personatge literari, simplement perquè probablement l’havíem imaginat diferent.

Altres vegades, però, la ficció esdevé realitat. D’aquí que trobem al mapa ‘Illiers –Combray’, una vila francesa que fou rebatejada el 1971 –fins llavors Illiers– en el centenari del naixement de Marcel Proust. Combray és el nom fictici que va fer popular aquest indret a través de la novel·la 'A la recerca del temps perdut'. Per altra banda, trobem casos en què el topònim vol ser un homenatge a un personatge il·lustre. És el cas de Descartes, una comuna francesa del departament d’Indre i Loira. Antigament es coneixia amb el nom de La Haye-en-Touraine, però va prendre el nom actual el 1967 a fi de retre tribut a René Descartes, nadiu de la comuna. També és el cas de Ferney-Voltaire, un municipi francès situat al departament d’Ain. Inicialment s’anomenava Fernex, però el 1878 es va canviar en homenatge a Voltaire per la seva gran contribució a la vila.

Els mots viatgen d’aquí cap allà, arriben i se’n van. La llengua és la nostra manera de veure el món, forma part de la nostra idiosincràsia. Actualment, amb la inauguració de l’estiu, ens arriba cada any l’anunci d’Estrella Damm amb l’eslògan ‘Mediterràniament’, un nom propi convertit en adverbi. La idea no només és que consumim cervesa, sinó que la intensió és que relacionem el producte amb una manera de ser, de fer i de passar-ho bé. Una molt bona estratègia publicitària.

Finalment, darrerament també ha sorgit un nou topònim imaginari, Sant Esteve de les Roures. El nom fou inventat per la Guàrdia Civil arran d’un informe que van enviar al jutge del Tribunal Suprem, on se citaven 315 actes de suposada violència o agressió contra els cossos policials espanyols a Catalunya, fruit dels esdeveniments del primer d’octubre. Deixant de banda la crueltat del que suposa manipular informes mentre hi ha presos polítics a la presó, en aquest cas la reacció social davant del vilipendi ha estat prou divertida. De fet, aquest poble imaginari no només té una entrada a la Viquipèdia, sinó que també podem trobar nombrosos comptes de Twitter amb tot tipus de serveis públics i privats que tota ciutat tindria. Com ho diríem... ‘la realitat supera la ficció’ o bé ha estat ‘la ficció el que ha superat la realitat?’ Sigui com sigui, és una mostra del fet que l’imaginari col·lectiu és molt i molt potent. En cada època històrica l’imaginari col·lectiu s’ha construït amb les eines que es tenien a l’abast, però sempre, sempre, sempre hem tingut la necessitat de fer poètica, d’engendrar literatura, de crear noves llegendes i mitificar herois, perquè què en seria de nosaltres sense la imaginació?

stats