OPINIÓ
Opinió 10/05/2019

La imaginació és una potència absoluta

i
Laia Malo
3 min

Diu que al Japó hi tenen un temple que, cada vint anys, reconstrueixen idènticament de bell nou. Així, permeten als joves d'aprendre les tècniques tradicionals de construcció i conviuen en consonància amb el cicle vital de la natura, que els Shinto entenen que dura dues dècades. En aquest termini, la salvatgia reconquereix els jardins d'aclaparadora bellesa, els horts riquíssims, els sorrals zen, mentre noves mans desbrossen, llauren la terra i, un tros enllà, recomencen. Us ho imagineu? Desmunten el santuari, peça per peça, i el tornen a erigir uns quants pams més enfora. Quan el tenen a punt, repinten la marqueteria, hi traslladen tota la iconografia, els tresors de quatre museus i una biblioteca de més de 200.000 volums. Aquesta feinada, que també s'interpreta com una mena de reforma a l'engròs i un ritual purificador, genera ocupació i reforça els vincles de comunitat, alhora que crea consciència de l'espai que habitem.

I no sé pas si ha estat pel pes de les lectures lul·lianes acumulades darrerament o per les febres d'aquesta setmana, que m'he il·luminat. M'he empescat la solució aplicada i que consti que no m'han encarregat el programa de cap candidatura municipal –sols que jo, és quan deliro que hi veig clar.

Permeteu-me que ho expliqui. Posem per cas Magaluf. A hores d'ara ja conec persones que hi han nascut, que hi han crescut. No m'ho pensava pas, quan vaig arribar a l'illa, que existissin. Éssers humans sans i condrets, que havien de saltironejar per damunt de bassals de vòmit en el camí cap a l'escola, en comptes de fer esses per un sender ple de cagallons d'ovella. Individus amb el cap ben enganxat i una ànima ampla, que quan eren petits amuntegaven encenedors amb missatges estrambòtics, tangues i monedes estrangeres, així com nosaltres, a pagès, col·leccionàvem egagròpiles, ossets, fòssils o petxines. Herois del futur preparats per encarar una apocalipsi zombi. Escolteu la meva proposta. No us sembla que, gairebé seixanta anys després de l'inici d'aquesta metamorfosi –tan malauradament anomenada 'balearització'–, els ‘magalufians’ us mereixeu un cert repòs? Heus aquí la meva idea: quan s'acabi la temporada d'enguany, ens organitzarem per desmuntar el complex de la barbàrie: en calquem l'urbanisme, inventariem cada local, cada ‘servei’, i els reproduïm una mica més enllà (a s'Arenal, per exemple), i, quan hagin passat vint anys més, desarmem altra volta el monstre i l'enfilem fins a Cala Millor, després cap a Can Pastilla i acabarem que, devers el 2100, tocarà desplegar-lo entre Can Picafort i Alcúdia. I, així, anar fent relleus.

És clar que la meva proposta té present el fet que l'illa ja disposa de sis emplaçaments totalment equipats i preparats per acollir aquesta mena de parc d'atraccions demencial. Vet aquí la gràcia: no ens caldria enderrocar res ni construir de nou, sinó que n'hi hauria prou de desballestar els locals i tornar-los a endreçar (les tirallongues de gerres de cervesa, matalassos inflables, rètols de neó amb faltes d'ortografia assassines, la salsitxa i la banana aquàtiques, els plats dels discjòqueis i les graelles d'hamburgueseria barata i els laboratoris d'estupefaents –a qui pertoqui). Aleshores, l'infraestructura que queda buida esdevindria d'ús lliure per als residents i, a través de programes participatius gestionats pel municipi en qüestió, serviria d'habitatge social, centre cívic, galeria d'art i, fins i tot, escola de formació en construcció, electricitat, restauració i etcètera, durant vint anys.

La bestial obsessió humana per estrenar, per encetar, per trepitjar allà on no ha trepitjat ningú encara, ha eixordat el crit d'un altre dels instints de l'home: el de permanència. I els artistes, aquests funambulistes temeraris, inventors sonats, amb l'única missió d'imaginar i i provocar elucubracions, ens deixem vèncer per l'apatia que engendra la nostàlgia. Hem bescanviat el risc per la llagrimeta que repeteix, com les absoltes, la cantarella que diu que abans tot era millor o que ja no s'hi pot fer res i, pobrets, nosaltres. Convé tornar a somiar truites, treballar amb la matèria primera de les càbales i les quimeres, i amb la metodologia del joc dels disbarats.

Si no fem la prova, si continuem penjats de l'immobilisme i creant sempre amb la xarxa sota els peus, desapareixerem: un dia, quan ningú ja no s'hi fixi, ens haurem esvanit del tot. Els bars i els humans, les esglésies, els hotels grotescos i els barris de barracons no hi seran. Les castanyeres i els músics de carrer, les oliveres –enlloc. Aixecarem els ulls dels mòbils i contemplarem el buit de la ciutat plena a vessar de no-res pels quatre cantons: una era desèrtica amb purpurina intoxicant-ho tot.

stats