La il·lusió irrenunciable
Al palau Robert, de Barcelona, hi ha una exposició sobre la contracultura a la Catalunya dels 70. Hi ha exposicions organitzades des de dins, això és amb el coneixement i la passió dels protagonistes. En diríem exposicions d’autor, i no se’n veuen gaires, precisament en un temps en què els antics comissaris i actuals curadors posen la seva firma als espais expositius públics. Volen ser l’origen i l’eix central d’unes idees cada dia menys dependents del gran art i més vehiculades per canals filosòfics no sempre ben construïts. En aquests casos record la crítica de Josep Pla a Juli Coll arran de l’estrena de la primera pel·lícula del cineasta, Nunca es demasiado tarde (1955). Juli Coll esperava amb frissosa ansietat el judici del mestre. Aquest no va ser gens benèvol: “Vós, Juli, no fareu res mai si continueu per aquest camí: vós voleu fotografiar les ànimes, i les ànimes no es fotografien. Heu d’aprendre a fotografiar la botifarra amb seques i altres coses físiques”. (L’anècdota em fou narrada amb gràcia, no com jo ara, pel meu amic C. Martí Farreras.)
Josep Pla també renyava els pintors que venien a Mallorca en cerca de la grandiloqüència de la Serra Alcoveriana. En un paper breu i substanciós, els amonesta per la seva obsessió per la sublimitat, que tampoc no es pot pintar; i els envia a les planes de l’illa a pintar figueres. La majoria de curadors que colonitzen els espais expositius comunals em recorden els artistes advertits per Josep Pla. La sublimitat no es pot pintar.
Pepe Ribas és una altra cosa: la seva exposició al palau Robert sí que es compon de materials conductors d’una etapa de la nostra vida i la seva empremta en la història del país. En un temps en què els ignorants més exaltats miraven de confondre incultura i contracultura, Pepe Ribas va fundar la revista Ajoblanco i va esboldregar els murs d’una cultura conduïda, segons el mateix Ribas, exclusivament pel comunisme i pel nacionalisme.
La veritat és que, si ara n’escric, és perquè, en una entrevista als ‘Quaderns’ d’El País, Ribas ens diu que aquella feina, de la qual sorgiren personatges com “Pau Riba i Quim Monzó, Els Jogrars i l’Elèctrica Dharma”, etc., va ser possible perquè hi havia il·lusió, que és la benzina sense la qual “les coses es marceixen i es tornen pura burocràcia”.
Idò això.
