Mestra i membre de l’equip directiu del CEIP El Pilar de FormenteraEscola que corona un massís de pedra, enmig d’un bosc, identificada com a rural, petita, unitària... Una escola que fa anys que està construint la seva identitat i que ha aconseguit ser admirada i acceptada per la seva metodologia innovadora en el coneixement del ser i la connexió amb la natura. A aquesta escola es parla de la incertesa, l’acceptació, la resiliència, la compassió i l’amor; i l’acompanyament en la gestió emocional de l’infant és la seva màxima. Perquè, com explica el doctor David Bueno, qualsevol aprenentatge que tingui components emocionals, el cervell l’interceptarà com a clau per a la supervivència i, per tant, l’emmagatzemarà millor per utilitzar-lo amb més eficiència.
Però arriba una pandèmia i ens fem invisibles sota una cortina de fum que amaga la nostra vertadera identitat. La nostra i la de tantes altres escoles que s’identifiquen amb la que corona aquesta petita illa. I comencem a entreveure les mancances que han emergit de forma líquida quan la vida del multitasking, efímera i que reacciona amb hiperactivitat, resultats i producció i que, segons el filòsof Byung-Chul Han, ens condueix a un estat d’atenció superficial, es veu abocada a la quietud, contemplació i silenci del confinament. En temps difícils i convulsos, l’elogi de la lentitud i de la filologia teixit per Nietzsche hauria d’haver constituït un estímul, però els temps s’aturen, apareix l’angoixa, la poca capacitat d’acceptació de la incertesa i la manca de compassió amb els altres. Arriba l’escola de la sobreexposició tecnològica i la necessitat del rendiment, del fer i produir. Ens ofeguem entre què ens instrueixen a fer i la nostra essència on les matemàtiques es treballen al molí vell; la geometria, a l’hort, i la creació artística, al far mentre els infants tenen converses sobre el patiment dels migrants que hi arriben. I amb tot, emergeix l’ansietat que troba el seu dopatge amb la sobreestimulació de l’activitat neuronal afavorida per tots els continguts audiovisuals posats a disposició de tothom.
De sobte, els infants es fan invisibles i s’estén que la seva seguretat consisteix a traslladar l’escola a la llar, apartant-los del moment actual. Però només per l’acció de retirar-los, estem suprimint també oportunitats de creixement. Aprendre implica sortir de l’àrea que dominem per encarar reptes que ens fan treballar habilitats com l’avaluació de riscos, l’autoconfiança i autoestima, la capacitat de resoldre problemes i la resiliència emocional. La vida d’un infant pot ser transformada des de diferents vessants i s’executa en el silenci i la lentitud, lluny dels focus, petits gestos que es repeteixen cada dia a cada escola de qualsevol lloc del món. Camus no seria el que hem llegit i admirat sense la plena dedicació dels seus mestres Germain o Grenier, convençuts que havien de respectar la cosa més sagrada que hi ha en un infant, el dret a cercar la veritat. Les oportunitats de creixement no estan als llibres de text, com a consumidors passius, sinó al nostre entorn immediat, vivenciant l’aprenentatge, ajudant-los a ser conscients, a desenvolupar-se i adquirir les competències perquè cerquin la seva veritat.
Passejo sota els pins, com altres vegades he fet amb els infants, però amb la mascareta que m’impedeix ensumar els beneficis dels fitoncides. Cerco la mirada còmplice de la meva companya d’equip i es fa un silenci. Noves instruccions, som conscients que ens han imposat una meta, però estem preparades per recuperar la nostra identitat perquè focalitzar-ho tot a un objectiu empobreix el veritable valor intrínsec de l’experiència mateixa del camí, l’aventura del coneixement. Perquè fem nostres els darrers versos del poema de Constantino Cavafis: “I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat. Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques”.
Comença el nou curs amb la incertesa que ens ha acompanyat aquests mesos. Ara és moment d’oferir als infants el bagatge necessari per fer-la més digerible sense caure en la facilitat de condemnar el món a una dicotomia obviant els seus matisos. Perquè fins i tot la física quàntica és un exemple d’incertesa que incomoda acceptar i Kant, en termes filosòfics, afirma que la intel·ligència d’un ésser viu es pot mesurar per la quantitat d’incertesa que és capaç de gestionar. Nosaltres l’assumim i l’acceptem, això sí, avui tenim la certesa que continuarem abraçant els nostres arbres i que recuperarem la nostra identitat sota un bany de bosc.
