Humans i subhumans
I torno Al planeta dels simis, concretament per esmentar el diagnòstic del doctor Zaius sobre els humans, segons el qual: “La seva saviesa va a l'una de la seva idiotesa i és un animal bel·licós que lluita contra tot el que l'envolta, fins i tot ell mateix”. Rememoro l'última escena de la pel·lícula i el crit del capità Taylor en adonar-se que els humans, en efecte, van destruir la Terra: “ Maniàtics! Ho heu destruït tot, us maleeixo a tots, maleeixo les guerres, us maleeixo!”.
Fossin les que fossin les raons de la invasió de Rússia a Ucraïna, l'única cosa certa i que va quedar més que comprovada és que estem a la mercè d'uns governants assedegats de sang, addictes a l'olor de la pólvora i als espectacles de les destruccions de les ciutats i les cares de pànic d'humans desesperats, arrossegant les seves filles i fills per cercar un refugi o una zona de pau, mentre els maleïts bojos estan acomodats en els seus blindats refugis contemplant una vegada i una altra la interminable obra Guernica, l'horror que mai cessa i que dubto que acabi algun dia!
Fossin les que fossin les raons, només existeix una única raó, que no és més que el plaer de la destrucció i l'embriaguesa dels egos desmesurats que no pensen ni en orfes, ni en les vides arrabassades, ni en les desgràcies que van sembrant, ni en el profund dolor que mai ningú pot curar. Així de cruels són les ànimes de molts dels que governen en aquest planeta nostre, éssers assedegats de desgràcies alienes.
Ens ve de sorpresa que Rússia posi en marxa la seva implacable maquinària de destrucció contra Ucraïna i no recordem els bombardejos a la població civil de Síria per les mateixes tropes russes que ara sembren la mort i la destrucció a Ucraïna. Llavors, quan els militars russos jugaven a la guerra en aquells llogarets perduts i llunyans del món 'civilitzat', semblava que els seus avions, en comptes de bombes, tiraven caramels a aquells nens i nenes, d'una altra raça, d'un altre color i d'una altra religió! Sorprèn descobrir que allò mai va ser guerra!, perquè el suposat enemic és un ésser salvatge i no civilitzat! Així, la maquinària del racisme polític justifica els seus actes i, abans d'actuar, alimenta, gradualment, la imatgeria dels seus ciutadans amb una infinitat de raons per deshumanitzar l'altre i fer arrelar en la consciència col·lectiva que és un salvatge. D'aquesta manera, les agressions militars es converteixen en lluita contra el terrorisme i les morts dels innocents deixen de torturar les consciències.
Així naufraguem en un món de contradiccions i relativitats, i com bé va dir John le Carré: “De vegades, una resposta pot variar segons el context” i, davant el drama dels refugiats ucraïnesos, els discursos canvien i, amb això, es fa encara més visible la categorització de la nostra pròpia espècie, que es divideix en dues categories: humans i subhumans, separades per les fronteres del color i del credo. Recordem els refugiats ofegats a la mar Mediterrània, colpejats i apallissats en algunes fronteres del món 'civilitzat'. Ara canvia el discurs perquè canvien les circumstàncies. Em remunto al mes d'agost del 2021, just després de la retirada dels Estats Units de l’Afganistan; davant tal situació, el mandatari gal E. Macron, en un breu discurs, des de la seva residència d'estiu al sud de França, avança que està treballant amb Alemanya i altres països europeus per donar una resposta “robusta, coordinada i unida” contra els fluxos migratoris irregulars “importants” que s'acosten. Els afganesos i afganeses temorosos per les seves vides, per a ell, no eren més que immigrants il·legals. En canvi, en el seu últim discurs, després de la invasió de Rússia a Ucraïna, el mateix president en cap moment va tenir dubtes que les persones que fugen de les guerres són senzillament “refugiats” i no “immigrants irregulars”!
I per acabar, esmento de nou una altra cita de John le Carré: “La Història guarda els seus secrets més temps que la majoria de nosaltres, però té un secret que els revelaré a vostès aquesta nit en la major confiança: de vegades no hi ha guanyadors en absolut. I de vegades, ningú ha de perdre”.
Malika Kathir és filòloga
