I si els humans fóssim el problema?
Les persones, a diferència dels llops o les serps, tenim consciència de ser el que som, la qual cosa ens aporta la capacitat de reflexionar sobre nosaltres i la realitat que ens envolta a la vegada que ens permet prendre decisions pràctiques a partir del que sabem. Això ens fa sentir especials, però no necessàriament distints de les altres espècies, i és per això que, des de fa mil·lennis, molta gent es veu com una part més de la natura.
Però aquesta visió no és universal. Les principals religions monoteistes, com ara la cristiana, inclouen un relat sobre la creació del món en el qual atribueixen a les persones un estatus superior a la resta d’éssers vius, però no un poder absolut. El papa Francesc ho deixa clar a l’encíclica Laudato si: Déu fa de la humanitat l’administradora de la seva creació i això implica haver de respondre de la seva gestió.
Aquesta visió vicària es trenca a partir de l’Edat Moderna, quan l’ésser humà comença a entendre la natura prescindint de Déu. En veure que és possible desplaçar la divinitat per explicar el món, l’individu pren possessió del títol de senyor d’allò creat i s’atribueix el dret a disposar de la natura, explotar-la i transformar-la a voluntat, deixant de ser un simple administrador que haurà de passar comptes amb l’amo.
En una segona passa, l’individu modern fa fora Déu d’altres àmbits de coneixement, com el moral. Amb aquesta jugada, l’acció humana deixa de tenir altres límits que no siguin els que les persones s’imposen. Tot i les bones intencions, això acaba tenint efectes inesperats i la humanitat passa a ser el principal motiu de degradació ambiental, disposa d’armes i tecnologia que poden extingir la vida del planeta i assoleix la capacitat de transformar al seu albir la natura a través de la manipulació genètica i la bioenginyeria.
Malgrat èxits innegables, no ens ha d’estranyar que, davant aquests perills, avui hi hagi persones que defensin el derrocament —alguns parlen fins i tot de l’extinció— de la humanitat a favor de la natura. Pens que no cal anar tan lluny. En realitat, el problema no som els humans com a espècie, sinó l’acció d’atribuir-nos el títol de senyors del món. És fàcil aquí fer memòria del relat bíblic de la desobediència d’Adam i Eva menjant de l’arbre del bé i del mal que els havia de permetre, segons la serp, ser com els déus i dominar la creació.
Aquests darrers segles, la serp de la cobdícia ha seguit nodrint l’aspiració humana de ser els senyors de l’univers. Però avui, més que la cobdícia, el pitjor sembla ser la ceguesa que impedeix a la humanitat veure que tot això li està fugint de les mans. La mentalitat moderna ens fa menystenir els vells relats de la creació i així ens permet defugir, com Adam i Eva, la pregunta que se’ns adreça: “Per què ho has fet, això?”. Com al Gènesi, el silenci evidencia la culpabilitat. Al cap i a la fi, al segle XXI no som tan diferents dels habitants de l’Edèn i, com ells, sembla que hem oblidat el nostre paper d’administradors a favor d’algú amb qui, prest o tard, haurem de passar comptes.
