La crisi és una oportunitat per especular. Perquè contràriament al que ens passa a la gent corrent, amb la crisi remunta la circulació de capitals. Per exemple, la inversió provinent de l'estranger. Els capitals arribats de l'estranger minvaren per l'esclat de la bombolla immobiliària fins al 2009, en què arribaren 3.654 milions d'euros (aquesta dada ens situà a nivells d'abans del boom de la construcció al 2000), però els fluxos no han aturat de remuntar des de llavors i el 2012 vam rebre 5.541 milions d'euros, un 52,6% més que el 2009. Es tracta de capitals que aprofiten la crisi per comprar barat ara que ens forcen a devaluar els béns, com és el territori, i la nostra força de treball, atès que ja no podem devaluar la moneda. Són capitals que venen per fixar-se físicament sobre el territori amb la compra de sòl, immobles, infraestructures o llicències de construcció o d'explotació. Però no els interessa tant treure profit del seu ús com fer negoci arran de la revenda. En això consisteix l'especulació: la compra d'un bé per a la revenda a un preu més alt. Aquesta és justament l'economia financera que ens ha arrossegat a la crisi: circuits financeroespeculatius accelerats basats en el crèdit, l'endeutament, la volatilitat i l'abandonament de l'economia productiva.
El turisme participa d'aquesta "festa" del capitalisme. Particularment perquè especula amb el capital fix: hotels, apartaments, habitatges (ara mesclats en la nova figura dels cohotels), solars, parcel·les, centres comercials, camps de golf, platges, aeroports, dessaladores, incineradores, ports esportius o el que sigui; tot és susceptible del negoci especulatiu. Però per especular amb "llibertat" els mercats han de menester lleis. I no!... això no és contradictori. José Ramón Bauzá i Mariano Rajoy ens ho demostren; per exemple amb la nova Llei del turisme, les modificacions de la Llei de costes, la Llei d'emprenedors (que ofereix visats als estrangers extracomunitaris a canvi que adquireixin béns immobles per valors superiors a 500.000 euros), les "declaracions d'interès autonòmic" o els decrets i les lleis de "mesures urgents".
El Decret llei 1/2013 modifica la Llei del turisme, que és més urbanística que turística, vigeix només d'ençà de juliol de 2012 i es publicà internacionalment al BOIB en català, castellà, anglès, alemany, rus... El Decret llei 1/2013 del conseller Carlos Delgado Truyols és una nova volta de clau per atreure capitals especulatius interessats en els canvis d'ús que desmantellen la nostra indústria turística, fent entrar els seus immobles (platges, infraestructures i la resta) als mercats financers. La declaració de la Platja de Palma com a Zona Turística Madura, del mateix Decret llei 1/2013; la subhasta barata al millor postor, pel que sigui que en vulguin fer; això sí, amb el ja habitual joc de paraules burlesc ("millora, requalificació, revalorització, rehabilitació, reconversió...") que amaga més creixement urbanístic. Però aquesta gràcia que eximeix els hotelers de la normativa urbanística i turística (que hauria de regir igual per a tothom) se la poden aplicar també arran d'aquest decret llei a tot el territori balear, la qual cosa és especialment greu al sòl rústic i protegit on es permeten legalitzacions, nous projectes i augments d'edificabilitat. A ulls dels experts, Delgado modifica la llei a instància dels mateixos interessats, de manera que no hi ha cap nou article sense "paternitat".
Els especuladors fan servir el territori i els comuns com a mercaderia per acumular més capital; probablement (presumptament), defraudant Hisenda mitjançant l'evasió a paradisos fiscals. Les noves lleis de desprotecció i d'amnistia urbanística els serveixen per desposseir-nos del dret a un futur sostenible: trenquen el consens ciutadà favorable a la contenció del creixement urbanístic i turístic, amb l'aixecament de les "moratòries" per les quals tant lluità l'ecologisme; rebaixen o eliminen la contenció del creixement urbanístic, la protecció d'espais naturals, les mesures de conservació del paisatge, la gestió racional dels recursos naturals (l'aigua, per exemple) o el gaudi públic de les platges.
Les noves lleis i decrets del govern Bauzá obeeixen el dictat dels hotelers que han perdut l'interès i el respecte per la sostenibilitat, la qualitat de l'entorn o el benestar de la població. Per uns i altres la crisi és una oportunitat per especular, en un sacrifici del territori i dels nostres comuns a l'altar dels mercats financers, dels quals són servents.
