OPINIÓ
Opinió 26/02/2020

Oh, l’hotel!

Guillem Frontera
2 min

EscriptorEren uns quants socis. L’empresa s’havia format per construir i explotar un hotel a l’illa. La veritat és que cap dels socis disposava d’un capital suficient per garantir ni que fos la construcció dels fonaments. Tampoc no tenien un projecte arquitectònic. Però la inèrcia general els empenyia cap endavant en el seu somni hoteler.

Perquè el pas del temps no els erosionàs la il·lusió, un d’ells va considerar que haurien de fer alguna cosa “material”, una paret, un bany, el que fos que donàs testimoni del propòsit que els unia. Altrament, el somni no tenia on assentar-se. Es varen escurar les butxaques. El resultat no era gaire enardidor, però així mateix n’hi havia per donar forma a un símbol. Deliberaren llargament sobre què podien fer amb aquells doblers. Els va costar posar-se d’acord, i encara discutirien si no fos perquè va sorgir, de boca d'M. C., una idea que els encantà per la seva capacitat suggeridora, poètica i tot: podrien fer una finestra.

No havia passat un mes que ja tenien la finestra enllestida, amb vidriera i persiana. I ara, què més podrien fer? Una idea d'F. A.: un gran portal d’entrada a l’edifici, un portal senyorial i com a antic. Fet. Després, una escala majestuosa. I així s’anaven gastant els recursos de què disposaven. Arribà que hagueren de reconèixer que, abans de començar, haurien d’haver pensat en quines necessitats hauria de satisfer el seu hotel. Però s’espolsaren aquest pensament, no hi havia lloc per al pessimisme.

Tant si ho creis com si no, l’hotel creix sense que res harmonitzi, a simple vista, amb els elements prèviament construïts. La primera finestra acabarà sent la d’un bany. Ara, la porta solemne en realitat és com una ruïna nova que no encaixa enlloc –no vol dir que no arribi a fer-ho. Hi ha habitacions que requeririen un ascensor individual i una piscina molt enlaire i de moment inassolible. L’entusiasme dels propietaris creix amb el desori. Com és natural, alguns veïnats, tímidament, els insinuaren que l’edificació podia arribar a ser un perill: per als propietaris i per als mateixos veïns.

Però l’hotel continua creixent. No sap ningú com acabarà. Com més incerteses, més ímpetu, més coratge, més formigó, més piscines, més ascensors. De tant de mirar-lo, ha arribat que fins i tot els veïns ho veuen com a natural, i les preguntes inicials sobre el perquè de la construcció s’han apagat. Si hi passau a prop, no faceu ni un gest de sorpresa: us prendrien per pertorbat, potser fins i tot per antisistema. Sobretot des que els propietaris han rebut una subvenció per continuar endavant i per publicitar-se a les fires turístiques internacionals.

stats