OPINIÓ

8 hores

Na Marta té setze anys i rep un missatge al mòbil: “Ei, què fas?”. Ha quedat amb les seves amigues per fer voltes per Porto Pi i just ara entraven al cine, i ha pensat que ja contestarà en sortir. Quan surt, es troba vuit telefonades perdudes i quinze missatges: “Marta, tia, t'estic demanant què fas”, “Em pots dir amb qui estàs?”, “T'he telefonat i no l'agafes”, “Per què no m'agafes el telèfon? Sóc el teu al·lot, te'n recordes? O passes de tot com sempre?”, “M'estic començant a emprenyar, t'he telefonat dos pics!!”, “Martaaaaaaaaaaaaa”, “Estic flipant, t'ho dic!!!!”, “Vull saber on ets i amb qui estàs ARA”, “Com estiguis amb qui m'imagín, ens discutirem fort, t'ho jur”, “És el quart pic que et telefon i no em puc creure que no el sentis. Què putes fas?????”, “Que estàs amb les teves amiguetes que et mengen el cap, no??”, “Ja et vaig dir que no em molava que anassis amb elles, per què no has quedat amb mi????”, “Marta, ara sí que estic emprenyat, t'he telefonat vuit pics i no l'agafes, es pot saber on ets????”, “Quan ens vegem fliparàs, ets una imbècil, ja sabia jo que la tornaries a 'liar'... M'hauràs de recompensar per aquests dois que fas”, “Estau amb més al·lots, no?? Per això passes de mi... Ets una porca!!!!!”.

Na Teresa i les seves amigues se'n van al poble d'una d'elles a la primera 'verbena' de l'estiu que poden passar juntes. Vacances, calor, bon ambient, paperines a plaça i grup de versions damunt l'escenari. A la barra demanen els beures i després de fer la volta de rigor i saludar mitja plaça, s'endinsen en la multitud de cossos-aguantant-tassons per establir la ubicació base del vespre. Na Teresa nota la mirada de qualcú, un al·lot amb un altre grup d'amics. Ja sabeu: el típic contacte visual de plaça, tothom l'ha practicat. “Hihi, haha, tens foc? D'on ets? Aaah, de Palma! Havies vengut mai a les festes d'aquest poble? No, i s'ho passen bé, els putes! (...) Anam a cercar un beure? Va, jo et convid! Eh, voleu res? Ara venim! (...) Eh, quin temarro! (...) Caaa, què dius, a Palma sou totes unes bergantes! Vine aquí, que ballarem un poc!”. I tercer grup de versions, braços que envolten cintura que acaben baixant a cul, besades de plaça i: “M'acompanyes a pixar, tio? Vaig molt gata, no m'aguant gaire... (...) Meam, meam, pixaré su-aquí darrere aquest cotxe, espera'm, eh? Ara vénc, aguanta'm el cubata (...) No, cagondena, m'ha costat... Vaig molt cega. Que pesat amb els 'besitos', només un! (...) Va, ja està, tornam a plaça (...) Va, no, que m'estrenys massa i al final em faràs mal, anam cap a la plaça, que aquelles ja em deuen cercar (...) Estàs pesadet, eh, t'he dit que no, em vols deixar fer? Amolla'm!”. A plaça tothom espera. Na Teresa arriba amb l'alcohol que li ha baixat als peus i amb el terror a la cara; i ell torna darrere, enrabiat, alterat i amb l'ego arrossegant-se entre llosques, tassons i canyetes de color negre. Cridant, diu: “Ets una puta estreta! Que ho sàpiga tota la plaça: aquesta tia és una porca que encalenteix els tios! Fuig d'aquí, beneita!”.

Na Isabel acaba de sortir de la feina, després de vuit hores seguides de col·locar i cobrar productes, i es dirigeix cap a ca seva. Avui el cap l'ha increpada per trobar que no havia fet el que ell volia que fes exactament, per la qual cosa l’ha titllada d’inútil, però hi està tan acostumada que ja gairebé –creu– ni ho nota. Mentre camina per un carrer del centre, a les deu i mitja del vespre, nota una presència molt a prop de les seves passes i entreveu, a coa d'ull, que un home que li treu un cap camina darrere ella. Ella camina més ràpid, però ell també multiplica les passes. Ella treu les claus de la bossa i continua. Travessa el carrer malgrat que ca seva és a l'altra banda, a la banda on era, a la banda per on té dret d'anar-hi però ara n'és incapaç perquè sent una mena d'angoixa que li puja esquena amunt. Ell també travessa com si fos la seva ombra, com una bavarada d'aire calent en ple agost. N'Isa, com la coneixen les seves companyes de botiga, camina com si amb els talons hagués de rompre l'enrajolat que hi té davall mentre estreny les claus entre les mans com si se li haguessin d'escapar. “Ja arrib, ja arrib, ja hi som”, pensa ella, amb el cor a mil per hora, les cames tremoloses, els talons malmetent rajoles i les claus a punt de nafrar-li les mans. A vint metres de casa, quan ja ho tenia, ell l'agafa per darrere, li tapa la boca, l'esmuny dins l'entrada minúscula i l'obliga, la força, l'estampa contra una paret, la mata per dedins. La viola.

Na Isabel podria ser una de les dones que violen cada vuit hores a l'estat espanyol (segons dades oficials, la tragèdia segur que és molt més gran). Na Teresa podria haver estat la següent si no hagués aconseguit escapar i na Marta ho podria ser d'aquí a uns anys. O no, demà mateix; la violència contra les dones no n'entén, d'edats. Quan pens en aquesta societat malalta i profundament masclista; en totes les dones agredides, assetjades, menyspreades i violades; en els arguments del tipus “Són coses d'al·lots, són joves” o “És que si ella li va donar corda a plaça...” només se'm passen pel cap solucions com l'autodefensa, la 'sororitat' i el suport mutu per destruir la cultura de la violació. Perquè la guerra fa segles que està declarada i només ens queda sostenir-nos i escudar-nos entre nosaltres perquè no ens assassinin.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF