Aquest diumenge ho va tornar a dir, i no és la primera, ni la segona, ni tampoc la tercera vegada en aquestes setmanes d’estat d’alarma que Francina Armengol demana imperiosament a l’Estat que atorgui a les comunitats autònomes capacitat per prendre decisions pròpies. La presidenta balear, a qui la dreta sempre ha intentat erosionar utilitzant l’expressió “és més PSIB que PSOE” fins que li han hagut d’aplaudir algunes de les exigències d’aïllament que en bona part ens hauran salvat del desastre sanitari, marca avui una tendència cap a guanyar espais de sobiranisme, sense ser, és clar, sobiranista, i molt manco independentista.
Ara ha estat per poder decidir les franges horàries de sortida dels menors, o segurament d’aquí a no res, dels adults. Fa un parell de setmanes que es demana poder fer un disseny propi del desconfinament. Abans es va exigir per a la gestió del material sanitari. I abans que això, per aconseguir el tancament de ports i aeroports. La barbaritat que és que el govern espanyol –agenollant-se davant les exigències alemanyes– es plantegi facilitar l’accés dels estrangers a les segones residències, és un enfrontament més contra el Govern balear, la presidenta del qual es va pronunciar amb la rotunditat d’un 'aquí tothom és igual'. Sigui com sigui, les decisions pròpies es fan i es faran necessàries, com es feien abans, en tots els àmbits.
En tot cas, aquesta direcció té un sentit contrari al que ha establert manu militari el govern de Pedro Sánchez, que allò primer que va fer tot just va començar la crisi sanitària va ser aprofitar-la per a una encara més fèrria centralització de l’Estat. En poques setmanes, millor dit, en pocs dies, es va demostrar que la decisió era clarament ideològica, perquè no només no va ser efectiva sinó que va resultar del tot contraproduent. És cert que, als socialistes espanyols, la pandèmia i el conseqüent centralisme imposat els han servit per acabar d’afeblir una sempre feble inclinació dels socis de govern a discutir el model d’estat. Se suposa que ara no és el moment de parlar-ne.
El cert és, però, que el fracàs del govern espanyol a causa del seu afany centralitzador l’hauran duit a haver de considerar la possibilitat de prendre decissions asimètriques. Si més no, ara en parlen, mentre molts dubtam que quan sigui l’hora de posar-les en pràctica no pesi més la conservació de la unitat d’Espanya que no l’eficàcia del que volem pensar que seran els darrers temps del confinament o l’evolució del desconfinament.
Deia que se suposa que ara no és el moment de parlar del model d’estat, perquè mai ho és, com mai és bon moment per deixar de fumar o de beure, tot i saber el mal que ens fa. Però entre les moltes coses que ha demostrat la pandèmia del coronavirus, amb tots els seus efectes, és que el dret a prendre decisions per part de cada poble és, en la majoria dels casos, una qüestió de supervivència. Ho haurà demostrat, però, com en totes les altres grans evidències que se’ns posen davant els ulls, hi ha motius més que suficients per creure que els interessos més espuris s’imposaran a les necessitats, per molt que les tinguem ben detectades.
