OPINIÓ

L'hora de la Renda Bàsica Incondicional

"Un fantasma recorre Europa...", van escriure Marx i Engels a mitjan segle dinou. Es referien, és clar, al comunisme. Ara mateix –ja ben entrat el segle XXI– pot dir-se que un altre fantasma recorre Europa: la proposta de Renda Bàsica Incondicional (RB). No hi ha racó europeu, i, fins i tot més enllà, en què no hi hagi activistes, gent de l'acadèmia o gent representativa dels sectors socials, culturals i de la intel·lectualitat que no defensin la immediata implantació d'una renda bàsica incondicional i universal. També hi ha, encara que s'ha de reconèixer que menys nombroses, persones defensores de la RB en l'àmbit de la política institucional. Fins i tot algunes amb altes responsabilitats de govern, com ara la primera ministra d'Escòcia, Nicola Sturgeon, que aquest passat mes de maig afirmà, sense embuts, que "ha arribat el moment de la Renda Bàsica Incondicional".

Aquest és el context en el qual el 15 d'abril de 2020 el Comitè Ciutadà Europeu per una Renda Bàsica Incondicional va lliurar a la Comissió Europea una proposta d'Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) per a la implantació d'una renda bàsica incondicional a tots els estats de la Unió Europea que el pròxim 25 de setembre iniciarà la recollida de signatures (ho podreu fer aquí) perquè, si en un any recull un mínim d'un milió de signatures de suport, pugui ser debatuda, i tant de bo, aprovada en el Parlament Europeu.

A molts indrets europeus el debat de la necessitat (superació per ineficàcia de les polítiques de rendes mínimes condicionades) i de la viabilitat social, política i financera (experiments realitzats que no han confirmat cap dels 'argument' en contra de la RB, cultura de fiscalitat relativament progressiva, etc.) està molt més madur que no per aquestes contrades, on, malauradament, encara hem de debatre la ineficàcia per erradicar el risc de pobresa i exclusió social d'una part important de la població d'antigalles com l'Ingrés Mínim Vital (IMV) que, dit sia de passada, no ha superat ni la prova d'una tramitació administrativa en uns moments en què, a causa de la crisi social derivada del covid-19, hi ha una urgència social mai vista. Les persones severament pobres no han estat 'auxiliades' amb rapidesa per aquesta nova prestació estatal. Encara sort que la Renda Social Garantida de les Illes Balears –que és complementària a l'IMV, i, com aquest, només rescata les persones (millor dit, les famílies) que estan a la "unitat de cures intensives de la pobresa i/exclusió social"– amb més rodatge en la tramitació administrativa, ha evitat que el drama fos de major magnitud.

Enmig de la pandèmia del coronavirus, la Iniciativa Ciutadana Europea per una RB, i el debat al seu entorn, és especialment oportuna. Permetrà debatre sobre les polítiques postpandèmiques desitjables i sobre les preventives per a les provables pandèmies a venir. La qüestió rau en si per fer front als reptes del segle XXI (inevitable transició ecosocial; la quarta revolució industrial, és a dir, la robotització i digitalització; l'escreix de concentració de la riquesa –l'1% de la població més rica ja acumula el 45% del total de la riquesa mundial, mentre que 1.300 milions d'éssers humans viuen en la més absoluta pobresa–; democràcies amb impuls igualitari per barrar el pas a l'extrema dreta i el feixisme...) basta mantenir les lògiques de les polítiques posteriors a la Segona Guerra Mundial de "plena ocupació" i "estat del benestar" que, val a dir-ho, foren incorporades amb retard als estats del sud d'Europa, i varen ser fortament afeblides per l'austericidi durant la crisi del 2008, o cal passar d'un 'estat reparador' a un 'estat emancipador'.

Sens dubte la RB, és a dir, una assignació pública monetària que rebria periòdicament i indefinidament tota la població, que és universal, incondicional, individual, suficient, complementària als altres drets universals i incondicionals, com ara la salut i l'educació (i als que ho haurien de ser de debò, com ara habitatge, promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència), té un clar contingut emancipador en tant que garanteix el dret incondicional per excel·lència: l'existència material que garanteix la llibertat de debò, i la igualtat real d'oportunitats. La RB és una peça clau d'una política redistributiva de la riquesa existent, ja que cal inserir-la en la lògica del moviment global per la justícia fiscal. Altrament dit, en ser finançada mitjançant una fiscalitat veritablement progressiva, amb la RB la població molt rica hi perd molt, la rica hi perd, la no estrictament rica hi empata, i els qui hi guanyen són els segments de la població amb risc de precarització i els ja precaritzats.

Els temps ja han canviat, les crisis són sistèmiques, i el que és temerari és negar-se a canvis sistèmics, entre ells la RB. Sembla escaient recordar un clàssic sovint mal llegit i pitjor interpretat, John Maynard Keynes, que considerava molt perjudicial "el pensament dels reaccionaris, que consideren tan precari l'equilibri de la nostra vida econòmica i social que pensen que no hem de córrer el risc d'experimentar".

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF