Homes a la guerra II

No n’hem parlat abans perquè ens pensàvem que no hi hauria cap més naufragi com els d’abans, ni cap més guerra com les d’abans. No hem pensat que potser calia revisar allò de “els nens i les dones primer”, perquè ens hem imaginat que no hi hauria cap més Titanic, ni tampoc allò altre de “només els homes van a la guerra”, perquè no ens imaginàvem una guerra cos a cos, com les d’abans. És clar que la igualtat no s’assoleix compartint injustícia, però és clar, també, que amb una guerra com aquesta, amb homes que porten les dones de la família (perquè les estimen) a la frontera i després se’n tornen al front potser a morir, obligats, hem de deixar de dir algunes coses.

No podem dir que les dones “estan silenciades” en aquesta guerra, perquè el que és normal és que es doni veu, primer de tot, als que lluiten, que en aquest cas són els homes. Els homes ucraïnesos, tots, de grat per força, són al front. La majoria, carn de canó, es moriran esclafats per l’exèrcit de Putin. Ho sabem. Sabem que la majoria de refugiades acabaran viudes o òrfenes. Parlar de “testosterona”, de manera pejorativa, en una guerra on s’hi va per obligació em sembla infantil, egocèntric i tètric.

Algú s’ha de fer càrrec dels nens, dels malalts, dels vells. La tria és en funció de la força física, i ho trobo molt lògic. Jo no tinc tanta força com la majoria d’homes. Tenim moltes lluites, moltes coses pendents com a dones, però em sembla que no som les protagonistes de la guerra d’Ucraïna, ni les víctimes principals. Em sembla terrible la distinció entre “civil” i “militar”, com si als militars –insisteixo: obligats– se’ls pogués matar tranquil·lament. Podem parlar de masclisme, i no dubto que entre els homes ucraïnesos n’hi ha, de masclistes, d’assassins de dones, de poc sensibles. Però també es mereixen un reconeixement, en tant que homes, perquè molts d’ells es moriran i ho saben.