El Consell Insular de Mallorca allotja aquests dies a la Misericòrdia una exposició sobre la vida i l’obra de Bernat Vidal i Tomàs, l’escriptor i farmacèutic santanyiner que va posar la primera pedra del que es coneix com a Escola de Santanyí, aquest univers literari que comprèn personalitats com Blai Bonet, Miquel Pons, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Joan Pons Bover... Aquesta escola ha estès la seva influència més enllà de la vila que li dona nom. No som conscients, de vegades, de la seva amplitud. Sigui com sigui, al principi fou el verb i el verb era Bernat Vidal i Tomàs.
En alguna novel·la de Paul Auster vaig llegir fa estona que per fer alguna cosa a la vida és menester que algú cregui en tu. A part d’altres reconeixements més específicament literaris, Bernat Vidal i Tomàs mereix ser recordat com l’home que va creure en una partida d’escriptors joves, la majoria dels quals farien honor, en major o menor fortuna, a la seva confiança. Ell va saber transmetre aquesta confiança als escriptors de l’escola que el tractaren. Per una qüestió que en diríem freudiana, Blai Bonet va tenir amb el mestre algunes desavinences, però el temps s’encarrega de trobar la medicina per salvar-les. La resta d’escriptors de l’escola, fins on sé, li professen una devoció immarcescible.
Quan érem joves, no pocs aspirants a escriptors el visitàvem a Santanyí –o a la cala, a l’estiu–, en cerca de la seva paraula. De la gent del meu temps, dedicà atenció a Jaume Pomar. Si he de parlar de mi, diria que em confortava la seva cordialitat i que s’excedí a mostrar-me aquella confiança que tots necessitam per fer alguna cosa a la vida. No se’m retregui la comparació, però diria que, enmig d’aquell ambient contaminat de franquisme i de mals auguris, la paraula de Bernat Vidal i Tomàs era com l’aigua pura, fresca, vivificant, d’una font connectada amb corrents subterranis de molt diversa procedència. La seva erudició i la seva cultura t’arribaven en un llenguatge planer, precís, perfectament entenedor, en forma de suggeriments de lectures –o de correccions en el cas que haguessis sotmès algun escrit a la seva consideració. Era machadianament “en el buen sentido de la palabra, bueno”, i aquesta bonhomia, tendrament irònica, lluny del sarcasme, era el conducte apropiat perquè les seves paraules arribassin en bon estat on havien d’arribar. Que el receptor en sabés o no aprofitar els nutrients és tota una altra cosa. Però mai no va quedar per ell.
En ell vàrem aprendre que pots aclimatar al teu jardí la botànica que li seria aparentment més estranya. Vull dir que la seva dedicació en cos i ànima a la cultura del país era indesxifrable de l’interès pel que succeïa arreu del món –i no només en la literatura. La seva mirada ecumènica va contribuir a ampliar la dels seus coetanis, amb els quals mantenia una saborosa correspondència postal i, aquí mateix, contactes freqüents: ‘baixava’ a Palma sovint, el vèiem al Riskal, mantenia bona relació amb persones tan diverses com Llorenç Villalonga, Josep Maria Llompart, Camilo José Cela, Jaume Vidal Alcover. I els que més en saben parlen de la seva entranyable amistat amb Manuel Sanchis Guarner.
L’any passat era el del centenari del seu naixement. No retraurem al país que no aprofitàs aquest pretext per impulsar el millor i més voluminós coneixement de la seva obra: sabem que el país –o les persones que el governen– no dona per a més. És així de lamentable. En tot cas, la seva obra justificaria tots els treballs per ser reintroduïda en aquelles zones on la nostra cultura encara té pols (pulsació arterial). A més, donat el to general del país, podria ser considerat un avantatge el fet que va escriure poc –per a altres és una vertadera llàstima. Poc o molt, es tracta d’una obra civilitzada, poesia i prosa amarades d’un entranyable lirisme que, paradoxalment, la dota d’un grau superior de concreció –el poeta i el científic. Crec sincerament que una visita a la Misericòrdia per veure i llegir aquesta exposició és més que convenient per a qualsevol persona del nostre àmbit cultural. La clara senzillesa de l’exposició atenuarà, en l’ànim del visitant, la frustració pel fet que les nostres institucions no hagin sabut reconèixer la vàlua d’aquest gran home de cultura.
