EscriptoraL’home que mai no torna vell fa feina des de casa. El seu pis és petit i auster: les parets fa temps que reclamen una mà de pintura, i els mobles són massa nous per ser considerats antics i massa lletjos per ser considerats vintage. L’home que mai no torna vell no posseeix cap element decoratiu inútil; no té quadres ni miralls ni estores ni esposes. De dones sí que en té, és clar, però no s’hi casaria mai: al capdavall, què en faria, l’home que mai no torna vell, d’una muller que, tanmateix, acabaria envellint?
L’home que mai no torna vell sap seduir; de fet, s’enorgulleix de ser tot un expert en l’art del flirteig. L’home que mai no torna vell les prefereix joves, per què negar-ho. Bé, i boniques. Sobre el color dels cabells, l’alçada o l’estil, no hi té cap preferència. Però, com a bon constitucionalista, l’home que mai no torna vell defensa una constitució allunyada dels extremismes: no en vol, de grasses, i les magres tampoc li fan prou el pes. Només de tant en tant, i a mode d’experiment gairebé transgressor, l’home que mai no torna vell se’n va al llit amb una dona madura, de l’edat que ell tindria si no fos perquè ell és l’home que mai no torna vell: dones de quaranta, de quaranta-cinc; dones que facin olor de joventut barrejada amb naftalina; dones que tinguin unes arrugues prou incipients com per evocar l’època de la pell tersa quan l’home que mai no torna vell els estira la pell dels malucs en una pessigada sorpresiva.
L’home que mai no torna vell, mentre resta confinat a casa, espia les xarxes socials com qui passa revista a la zona de ball de la discoteca. Perquè l’home que mai no torna vell és un trampós: conscient que el seu aspecte d’home que mai no torna vell no crida l’atenció entre el jovent, es camufla entre els postadolescents com qui passeja per la postadolescència amb la saviesa avantatjosa de l’adult. Ho fa a les discoteques, on ningú no pot deixar de mirar-lo, i ho fa també a les xarxes socials, on ha de confiar en aquella foto de fa vint anys –l’any que es va convertir en l’home que mai no torna vell– com a únic estímul visual per acompanyar les converses pseudointel·lectuals d’algú que ha tingut anys per aprendre l’art de la mentida escrita.
A les xarxes, però, l’home que mai no torna vell no pot comptar amb l’alcohol com a aliat en la caça de les més joves i ingènues. L’home que mai no torna vell no el necessita, l’alcohol, és clar, però l’home que mai no torna vell està convençut que és millor posar-hi alegria, perquè una jove sòbria sembla una vella sòbria, i de velles no en vol, l’home que mai no torna vell, o no massa sovint, o no massa velles, o no massa sòbries.
Quan l’home que mai no torna vell, al cap d’una setmana de no poder treure el cap de casa, s’asseu davant del seu ordinador portàtil, fa una ullada al correu electrònic i –cosa poc habitual en l’home que mai no torna vell– arruga el front. Una gota de suor metafòrica li regalima per la vorera dels ulls quan, a la safata d’entrada, hi troba un rebut del banc que li produeix una esgarrifança. Convençut de l’errada administrativa, i mandrós davant l’expectativa d’haver de sortir al carrer, l’home que mai no torna vell es posa els guants, es canvia les sabates, es posa la mascareta i agafa les bosses d’escombraries per llençar-les de camí a la sucursal bancària.
Amb les mans carregades i el cor lleugerament alterat, l’home que mai no torna vell es planteja baixar per les escales els vuit pisos que el separen de la porta de l’entrada, però, per primera vegada des que viu a l’edifici, l’home que mai no torna vell acaba optant per l’ascensor. L’home que mai no torna vell maleeix l’imprevist que l’obligarà a ajornar unes hores el xat virtual amb la pauleta24, però maleeix encara més la incomoditat de la mascareta, amb uns elàstics que se li claven a la pell malgrat la cabellera frondosa i arrissada. Irritat, l’home que mai no torna vell es lleva el guant dret i es palpa el crani a la recerca dels elàstics del dimoni, i l’home que mai no torna vell deixa anar un xiscle en notar al palmell el tacte d’un tros de pell despullat. En un automatisme imprudent, l’home que mai no torna vell dirigeix la vista cap al mirall que té al darrere, al fons metàl·lic de l’ascensor. Abans de morir d’un atac de cor, l’home que mai no torna vell té temps de detectar catorze arrugues, cinc taques i dues entrades prominents en el rostre de l’home de cinquanta anys que l’observa sota un llum implacable i des d’una proximitat esfereïdora, mortal.
Una hora després, la veïna del segon efa, des de la planta baixa, prem el botó de l’ascensor amb la mà enguantada que no subjecta la bossa plena del supermercat, i el soroll que fa el pot de cigrons en caure a terra es confon amb el crit de temor que ressona per tota l’escala quan la veïna del segon efa veu aquell cos esblanqueït dins l’ascensor. La veïna del segon efa encara no ha aconseguit oblidar aquella escena ni reemplaçar aquell pot de cigrons quan l’endemà, en el diari digital, llegeix que un home de mitjana edat que vivia en el seu edifici va morir per causes que encara s’analitzen i que, de moment, semblen alienes al motiu que reté tot el món a casa.
