26/01/2022

I ho diuen que sembla que s’ho creguin

2 min

De tant en tant, els creadors del llenguatge polític troben una obvietat i la fan servir amb posat noble, de manera que sembli que els seus oponents polítics són uns innobles que hi estan en contra. Això passa darrerament amb el català i el castellà a l’escola. Abans-d'ahir una ministra socialista i ahir la diputada de Ciutadans Anna Grau van lamentar, a TVE, que la llengua es converteixi en element de batalla política. I si tens el dia creatiu (cínicament creatiu) pots lluir-te encara més, dient allò que les llengües són una riquesa, i que no hi són per separar sinó per entendre’s. Que Ciutadans nasqués, precisament, per atiar el conflicte lingüístic i que l’estat espanyol hagi perseguit el català durant segles no deu tenir gens d'importància.

Ja ho va dir George Orwell, que el 1946 va escriure un assaig titulat Per què escric, on afirmava que “el llenguatge polític està dissenyat per fer que les mentides sonin com veritats, l’assassinat sembli respectable i si cal, per donar solidesa al vent mateix”. I afegia: “El discurs polític s’ha convertit en la defensa de l’indefensable i està preparat per fer que declaracions banals rebin un aire de profunditat”.

Però com que el cinisme polític és addictiu, hi ha qui no controla la dosi. Li va passar ahir al president de la FIFA, Gianni Infantino, que parlant al Consell d’Europa, a Estrasburg, va defensar fer el Mundial de Futbol cada dos anys i va forçar tant els arguments que va acabar afirmant que això serviria “per donar esperances als africans, perquè no hagin de creuar el Mediterrani per trobar, probablement, la mort al mar”. Amb aquesta barra, quan passi el Mundial de Qatar, el senyor Infantino podrà continuar fent carrera.

stats