Quan la història retrocedeix
La gent que viu la nostra vida estava de vacances. Uns fent castells de sorra, recollint pedres, capbussant-se mirant peixos, i altres posant-se crema protectora o participant de la ficció que la platja és un bon lloc per llegir i que l’endemà començaven la dieta. Els menys afortunats dels afortunats estaven amb samarreta sota un ventilador calculant la factura de la llum, miraven per la finestra la ciutat mig adormida o es preparaven per sortir a buscar-se la vida. El 15 d’agost el temps passava lent i la història es precipitava. De fet, la vida s’acabava per a milions de dones que aspiraven a una vida com la nostra.
Les notícies de l’Afganistan, amb l’arribada dels talibans a Kabul i les tropes dels EUA replegant-se a l’aeroport, es comparaven amb la derrota nord-americana al Vietnam. Els avions enlairant-se amb els afganesos lluitant a les pistes per una plaça que els tragués de l’infern talibà recordaven els helicòpters que el 1975 evacuaven l’ambaixada nord-americana a Saigon després de l’entrada de l’exèrcit popular del Vietnam i el Vietcong. Després de vint anys d’intervenció militar amb un balanç de 2.400 soldats nord-americans morts i 20.000 ferits, els EUA protagonitzaven una derrota vergonyosa, accelerada per la fugida del president afganès sense ni tan sols avisar el seu ministre de Defensa i per la descomposició de l’exèrcit, que va abaixar els braços. La ficció de l’estat afganès que s’havia construït durant vint anys desapareixia.
Un acord incomplert
Des de la firma de l’acord de pau a la capital de Qatar, Doha, el 29 de febrer del 2020, entre el govern dels EUA i els talibans, els islamistes s’havien anat preparant per incomplir-lo. El 25 de juny, un terç dels districtes afganesos ja estaven en mans talibans, i el 3 d’agost ja eren més de la meitat, mentre el govern nord-americà encara “explorava si els talibans eren seriosos en la resolució del conflicte”, en paraules del secretari d’Estat, Anthony Blinken. L’acord, pactat al marge del govern afganès aliat, incloïa un temps raonable per a la retirada de les forces internacionals i dels seus col·laboradors i el teòric compromís d’evitar l’ús de territori afganès per qualsevol grup o individu que actués contra la seguretat dels EUA i els seus aliats, específicament membres d’Al-Qaida o el Daeix, els més fanàtics dels fanàtics. L’acord ha quedat en paper mullat i l’evacuació accelerada de civils, tropes i armament s’ha fet de manera precipitada, dramàtica i sota l’amenaça permanent d’una nova massacre com la de dijous, quan un suïcida va acabar amb la vida d’almenys 170 persones, entre les quals 13 militars dels EUA.
Sembla incomprensible la cadena d’errors de la coalició internacional liderada i condicionada per les tropes nord-americanes, i la seva precipitació, tenint en compte que l’any 1989, quan la Unió Soviètica es va retirar del país, va estar durant tres anys preparant els seus aliats afganesos per resistir als mujahidins.
La retirada estava anunciada, però cap expert no esperava el passeig militar dels talibans ni la caiguda del règim polític com un castell de cartes, ni el retrocés de vint anys en una tarda. La nostra gent normal, la que s’assembla a tu, lector -i que no té res de normal a la meitat del planeta-, assistia a un fet que marcarà la política internacional durant dècades i que condemna a la desaparició milions de dones.
La retirada militar occidental de l’Afganistan no és un tema menor. L’Afganistan és avui un punt d’inflexió en el paper dels EUA al món -i de retruc en el paper dels seus aliats de l’OTAN-, en les ambicions estratègiques de la Xina i Rússia i en la capacitat desestabilitzadora del fonamentalisme islamista en molts països del món on el mal govern, la corrupció i l’abús reforcen les posicions jihadistes. Com al Iemen, a Somàlia o a Síria.
I les dones?
Quin futur espera a les dones que els últims vint anys han pogut estudiar, vestir lliurement i sortir soles al carrer, fer política, cantar, ballar, anar en bicicleta o fer volar estels?
La competència interna dins de la galàxia islamista que avui es disputa l’Afganistan fa preveure dies de violència i repressió. De fet, una de les primeres decisions del talibans a Kabul va ser treure de la presó el líder de l’Estat Islàmic del sud d’Àsia i matar-lo. La competència és entre rigoristes que en cap cas protegiran els drets de les afganeses. De fet, elles van ser les primeres que van desaparèixer del carrer. Les paraules de moderació dels talibans tenen poca credibilitat. Només cal esperar a la retirada total de les tropes i veure què passarà a través dels ulls indiscrets dels periodistes estrangers per saber si les dones afganeses es queden un cop més sense veu.
