08/10/2021

La història no escrita de la marea verda

2 min

Ja han passat vuit anys des que els carrers de Palma es tenyiren de verd amb la manifestació més gran de la nostra història en defensa de l'educació pública i de qualitat. Commemorant l’efemèride, s’han succeït les notícies i entrevistes que recorden amb certa nostàlgia aquell dia en què la societat digué prou. No és per a menys, el conflicte educatiu i la marea verda precipitaren la defenestració de José Ramón Bauzá, que, pocs anys abans, havia aconseguit els millors resultats del PP de la seva història. Realment ,però, que hi ha de cert i de mite en aquells anys frenètics en què l’educació fou la protagonista indiscutible dels mitjans?

Un aspecte clau per entendre els fets és el fanatisme de la figura de José Ramón, capaç d’exaltar un professor de ioga a punt d'arribar al nirvana. Gràcies a ell, gent de tot pelatge va ser capaç d’aparcar diferències per fer pinya i crear vincles que encara perduren. Fou una mica com a les pel·lícules d’invasions extraterrestres en què russos i americans acaben abraçats després de fregir l’alienígena. I és que ja se sap, no hi ha res que uneixi tant la gent com un enemic comú.

L’èxit de la marea verda va ser la seva transversalitat, per molt que alguns mirin ara d’encasellar-la en un o altre partit polític, ideologia, sindicat... Hi participaren mestres i professors mobilitzats per l’Assemblea de Docents, però també multitud d’associacions i persones que, a títol individual, hi volgueren aportar el seu granet d’arena. Pares i mares, associacions de tot tipus, empreses, partits polítics, gent d’esquerres, de centre i centredreta i sí, també sindicats, encara que se sumassin tard a la vaga indefinida i actuassin sovint amb desgana i por de perdre protagonisme.

Hi ha, a més a més, molts d’aspectes als quals s’ha donat poca importància i que els historiadors, sociòlegs i politòlegs haurien d’investigar: la importància que tingueren les noves tecnologies i les xarxes socials a l’hora d’organitzar-se, els debats interns que es feren i que, sortosament, se superaren gairebé sempre de manera existosa... I per què no dir-ho, el llegat de tota aquella energia que perdurà més enllà de la manifestació històrica i, fins i tot, de la derrota de José Ramón Bauzá a les eleccions.

Més enllà dels tòpics i el romanticisme que ens embriaga a tots quan pensam en aquells anys, la història de la marea verda encara s'ha d'escriure. Fer-ho és interessant per no treure les coses de context i per ser conscient de què funcionà i què no. Alhora per entendre que tot allò no sorgí d’una alçada de cul sinó d’una feina de formiga. I, sobretot, per valorar la sorprenent capacitat d’adaptació i resistència una vegada es comprovà el poc marge que hi havia per a la negociació. Falten dos anys per al desè aniversari: algú s'anima a fer-ho?

Joan Miralles és sociòleg

Sociòleg