Publicitat
Publicitat

La història no és un crònut

"Tot torna, i és més trist, / com si fos cridat a judici", va escriure Carles Riba en el poema 16 del Segon llibre d'Estances . I tenia raó: tot torna, i és evident, ho fa en la seva versió més desagradable. Per tornar, fins i tot torna en Joan Laporta, però això no ens hauria d'incomodar: significa, com a mínim, que riurem.

Aznar sí que torna, i no direm que es més trist, però sí que es repeteix com l'allioli. Té molt clar quin és el seu crit de guerra: "El tema nacional no forma part del debat". Traducció instantània: "el tema nacional", per a Aznar, fa referència a la unitat d'Espanya, que per a ell és el mateix que per a un catòlic la virginitat de santa Anna: un anatema sobre el qual no es pot discutir. Es tracta de coses que són com són perquè evidentment són el que són, i prou.

A conseqüència del retorn d'Aznar, i per si no en tinguéssim prou, hem hagut de patir el retorn de Felipe González. A diferència del seu antic cap de l'oposició, González sí que entén que la unitat d'Espanya està en discussió, sobretot a Catalunya, i que li toca fer el paper del poli bo. És per això que surt a la palestra i diu que l'encaix de Catalunya dins Espanya no és " un problema de musculitos, sino de entendimiento ". Ho reproduïm en castellà perquè musculets, petits músculs o (ja em disculparan) emasculacions segueix sonant estrany, fins i tot en LAPAO.

Tant en el cas d'Aznar com en el de González, no estaríem parlant d'un veritable comeback , sinó d'una maledicció que pot acomplir-se un dia o altre. Nietzsche n'hauria dit la teoria de l'etern retorn, tot i que no hauria estat tan pessimista per imaginar que la mala sort arribés fins a aquest punt. Estem parlant de persones (Aznar i González, contra tot pronòstic, són persones) que han vist buides de contingut les seves pròpies vides d'ençà que han perdut el poder, i que s'han imaginat que tenien dins les seves mans el reinici d'alguna bona ventura.

No són els únics. Jordi Pujol, fent el paper del fantasma venturer, compareix a Catalunya Ràdio recordant que ell va ser l'iniciador de l'emissora. ¿Van ser temps heroics del catalanisme, o tot plegat va ser un frau? Per descomptat que tots hem viscut i ens hem alimentat de l'imaginari que ha construït Catalunya Ràdio, però a quin preu? Ens hem de creure Jordi Pujol i la seva procel·losa família, o ens trobem davant d'un altre personatge com Felipe González o José María Aznar?

Ho pregunto només perquè, si González i/o Aznar es presentessin a les pròximes eleccions espanyoles, tindrien la victòria assegurada (tret que s'hi presentessin tots dos alhora; en aquest cas, guanyaria González). Si ho fes Jordi Pujol a Catalunya, succeiria el mateix. I on és l'avantatge? De moliner mudaràs, però de lladre no te n'aniràs. Potser sí que la política era, essencialment, una mentida, i que no en podíem esperar res millor que això que tenim ara. Però que no tornin, sisplau. Que tinguin la benevolència de permetre'ns que ens equivoquem tots sols. La història no és un crònut.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF