OPINIÓ
Opinió 07/02/2020

La hipèrbole

i
Joan Cabot
2 min

PeriodistaPot ser que sigui que entremig m'he fet gran, però així com fa uns anys em semblava molt important i necessari això d’indignar-nos, de despertar de la nostra comoditat i autoindulgència i enfadar-nos un poquet, encara que només fos un poc, per fer veure a la classe política que no érem els xotets, mansos i idiotes, que ells pensaven, darrerament em sembla tot sobreactuat. Una hipèrbole constant que no duu enlloc més que a la gresca perpètua i circular, a l'espectacularització de la política i el debat públic convertit en una tertúlia del cor idiològica. Crec que mai havíem debatut tant com avui dia, a les televisions, ràdios i xarxes, i a la vegada diria que mai havíem debatut tan malament.

Opinam tot el temps de tot, en temps real, al segon. Ja ho sabem tot: sabem què ha passat abans que passi; ja hem arribat a la conclusió, hem analitzat les causes i localitzat el culpable, que casualment concorda amb el nostre biaix ideològic. Devem ser uns genis, perquè sempre tenim raó! Quina sort haver nascut sent nosaltres. I sobretot opinam fort, taxativament, ben enfadats, que es noti que tenim la raó: cal opinar amb el BLOQ MAJ a mort, EN MAJÚSCULES TOT, SEMPRE.

El més trist, en tot cas, és que la política real s'ha contagiat d'aquest to de sanedrí futboler tan habitual a la televisió i de cada vegada són menys els que es prenen la molèstia de dissimular certa mesura: quants cops hem demanat ja la dimissió del president Sánchez? I de la presidenta Armengol? I de la consellera, el regidor, la batlessa, etc.? Almanco hem aconseguit contraposar una força compensatòria a la tradicional reticència a dimitir en la nostra política: la lleugeresa a exigir dimissions.

Cada dia sembla definitiu, l'acte final d'un psicodrama en què tots acabarem morts si no feim cas de l'orat que ens repeteix que el final és a prop i convé començar a penedir-nos dels nostres pecats. Espanya es romp. El mercat s'enfonsa. Els nostres infants s'acuben pel carrer perquè han arribat els comunistes, el cel es tenyeix de roig sang, les sobrassades tornen blanques, el cafè ja és fred... Miasma! Fatalitat!

Tant de renou acaba anestesiant: tothom crida tant que al final ja no escoltes ningú. Com en el conte del llop, acabarem per no fer cas de res i potser tornarem on érem fa uns anys, instal·lats en aquell menfotisme bla; i quan sigui el moment en què la nostra indignació sigui de veres necessària, ens trobaran molls, dòcils i insensibilitzats. Potser és aquí on ens volen, tot i que dubt que sàpiguen calcular a tan llarg termini. El que sí que tenc clar és que aquesta ‘bronca’ eterna i exagerada fins a l'extrem comença a resultar bastant irritant, encara que he d'admetre que, si t'ho prens com el que és, pur espectacle, té un punt còmic. Les seves conseqüències, malauradament, no ho són gens.

stats