OPINIÓ
Opinió 08/09/2017

Els herois són els qui dubten

i
Antoni Riera Vives
3 min

M’impressiona fortament la determinació dels polítics de la cambra catalana. M’enorgulleix. La serenor i la fermesa de la presidenta del Parlament. La claredat en el discurs impol·lut i sense fissures del president Puigdemont. La prosa didàctica i bonhomiosa d’Oriol Junqueras. La valentia de tots i cadascun dels membres del Govern de la Generalitat i de tots els seus alts càrrecs. O la dels 665 batles del Principat que ja han donat resposta afirmativa a la carta que els ha enviat la Generalitat demanant l’obertura dels col·legis electorals dia 1 d’octubre. I m’emociona l’emoció dels parlamentaris després de votar les lleis del referèndum i de transitorietat. Se’m dibuixa un rictus de seriositat a la cara en sentir el to greu de la presidenta Forcadell com s’adequa a la transcendència del moment, que és històric com són històrics tots els moments que vivim aquests dies, aquests anys. I ric i ball amb el mambo de la CUP, divertit, festiu i valent, en un vídeo on els polítics fan d’actors, tot mostrant que hi ha una altra manera d’entendre la imatge en la política.

A l’altre costat m’avorreixen els arguments de sempre de Garcia Albiol, o la blanor traïdora d’Iceta, i em revolta l’unionisme radical sobrevingut de Joan Coscubiela, que apel·lant a la democràcia és el qui aguanta a l’altre costat els pals que posen a les rodes “els de sempre”. Coscubiela s’hagué de justificar en sentir els aplaudiments dels diputats del PP i de Ciutadans, que s’alçaren dels seus escons per ovacionar-lo.

En canvi, assegut, pensatiu enmig de l’eufòria agònica de la dreta espanyola, Albano Dante Fachín era la imatge del dubte. Si tot plegat va a bon port, sortiran llistes d’herois, de protagonistes, d’actors sense els quals res de tot el que vivim en aquest somni tàctil no hauria estat possible. Forcadell, Puigdemont, Junqueras, Rovira, la nostra Muriel, alguns pensaran en Mas, o fins i tot en Homs. O també Lluís Llach, David Fernández, Quim Arrufat, Anna Gabriel. Són les cares i les persones que el poble ha encimbellat perquè facin tangible la utopia, l’Ítaca, la terra promesa. Són les persones, a més, que estan més altament exposades a una eventual deriva repressora del Govern i de la justícia espanyols. Són els qui duen pintada la M de màrtir de la pàtria, si res de dolent ha de passar.

Però jo, que els estim a tots com molts de vosaltres els estimau, amics lectors, continuu pensant en Albano Dante Fachín, encarxofat a l’escó del dubte. Els diputats de PP, Ciutadans i PSC no volgueren votar en contra de la llei del referèndum. No volgueren fer política. Hi renunciaren. Els de Catalunya Sí Que Es Pot s’hi abstingueren. I votaren en contra de la Llei de transitorietat. Jugaren a fer política. A discutir. A valorar. A cercar armes dialèctiques que justificassin la seva postura i a donar legitimitat política al Parlament on representen els ciutadans que els han votats.

La batlessa Ada Colau ha expressat els seus dubtes a l’hora d’obrir els col·legis electorals a Barcelona. També n’he llegit un escrit a les xarxes on s’ubicava en la famosa equidistància tan evoliana d’aquests dies.

Els qui dubten ho fan perquè la raó, l’enteniment, l’intel·lecte, potser aquella part més freda de nosaltres, els fa concebre com a inevitable l’ànsia de llibertat del nostre poble. El grau d’afinitat és infinit, incommensurable, inexcusable. Alhora, però, senten en el cor una emoció diferent, una por de la mida d’una ametla que es revesteix de capes de sal i sucre dins el pit. Un temor de desfer un marc referencial i emocional que els ha agombolats durant tota la vida, que ve de segles enllà, que semblava indestructible.

Aquests, els qui dubten, seran els vertaders herois de l’1 d’octubre. Els qui, com Ada Colau, si ho fa, obriran els col·legis electorals perquè la gent pugui votar. Els qui, com Albano Dante Fachín, i àdhuc Joan Coscubiela, aniran a exercir el seu dret democràtic dia 1 d’octubre per dir que no volen que Catalunya sigui una república independent. Ells seran els qui donaran cos participatiu al referèndum, i els qui dotaran Catalunya d’entitat sobirana i plenipotenciària per decidir el seu futur. El seu ‘no’ serà alhora un acte de pregona democràcia i una manifestació pública de reconeixement de la República Catalana com a ens polític de ple dret.

Sé del cert que la nova república serà més plena, més sencera, més completa i, si m’ho permeteu, més “bona persona”, si ells hi són. Benaventurats, idò, els qui dubten, perquè seu és el nom del la llibertat.

PS: No puc cloure aquest escrit sense fer referència a un altre valent: Antoni Noguera, batle de Palma, que va ser dijous passat a la plaça Major donant suport a la futura República Catalana. Si ell hi era, vol dir que anam bé.

stats