04/12/2021

¿Hem de sortir de la “immersió”?

3 min

Andreu Barnils i Germà Bel han comparat aquesta setmana -a Vilaweb i l’ARA- la nostra “immersió” (en teoria, un sol model lingüístic) amb el sistema basc (diversos models lingüístics). Barnils diu a Vilaweb que no té clar que calgui imitar Euskadi però remarca que també aquí, a Catalunya, separem per llengua, perquè “també aquí hi ha escoles que ho fan tot en català, tot en castellà i mig i mig”. Amb la gran diferència que “els bascos poden triar i tu has de suportar un model que no has triat”; i que ells saben què fa cada escola “i nosaltres no”. Bel va més enllà i assegura que no tocar la “immersió” -i apunta cap al model basc-és “la millor recepta perquè continuï degradant-se”. Hi estic, en part, d’acord. Sempre m’ha semblat ridícul que ERC s’omplís la boca “blindant la immersió”. He dit i sostinc que era tan absurd com blindar la porta d’una casa que té un gran esvoranc a la paret. Les dades ara ho confirmen i no és estrany que, destapat l’engany, es qüestioni el model. Però ¿realment és el problema?

Em fa sospitar que no el fet que, també aquests dies, tant EH Bildu com Ikastolen Elkartea pressionin el PNB perquè la nova llei d’educació basca “derogui els models lingüístics” i implanti “el model de la immersió”. Malestar aquí i allà amb el propi model i unes aspiracions de canvi que s’encreuen. Seria més fàcil triar si l’ús del basc al País Basc -a diferència del del català a Catalunya- pugés. ¿És així? No. L’ús del basc -ara parlo d’ús real i espontani, no pas de competència, de saber-ne- també hi retrocedeix, malgrat que més del 70% de la infantil i primària és de model D:tot basc menys llengua i literatura castellanes. Retrocedeix, també, en les converses entre els nens, i retrocedeix, especialment, on més es parla basc: a Guipúscoa i Biscaia.

I és que tant a Catalunya com a Euskadi el procés que fa avançar el castellà i retrocedir la llengua pròpia no el pot aturar, tot sol, el model educatiu, sigui una irreal “immersió”, sigui un majoritari model D. L’únic que podria aturar-lo és que la llengua pròpia fos dominant socialment i desbordés, per tant, el marc minoritzador del “bilingüisme social”. És sempre l’escola la que acaba sent un reflex de la societat, i no al revés. I no nego que l’escola pugui i hagi de millorar la societat. És crucial que ho faci. Però si la societat no li fa costat en els seus reptes, si s’hi gira d’esquena, esperar que els assoleixi és injust i cínic. Als anys 80 bona part dels pares de classe treballadora castellanoparlants van arribar a creure que el català, si no necessari, era fonamental per a la integració i la prosperitat dels seus fills. Ara ja fa temps que no ho creuen: fa temps que veuen i constaten que en el món i les feines a què poden aspirar, el català no serveix de res. Pitjor encara: el perceben com a propi d’unes classes benestants alienes a la seva identitat. I això va creant un clima advers a la “immersió” que només es pot evitar que exploti fent que sigui de cartró pedra. El tema clau aquí no és el model: és el pes que ha de tenir el català en el conjunt de la societat.Si en té prou, no patim que també el tindrà a l’escola, amb “immersió” o sense.

stats