OPINIÓ
Opinió 09/08/2019

Com hem caigut tan baix

Guillem Frontera
2 min

QUE TOT Espanya estigui pendent dels moviments d’un home de l’alçada política de Pedro Sánchez podria ser ben bé el símptoma més clar d’una decadència general que tothom veu però de la qual parla molt poca gent. Tant de silenci ha arribat a estroncar la circulació de les idees i de les simples impressions sobre aquest tema. Ens agrada més –qui dia passa anys empeny– fer com si aquesta decadència fos la millor manera possible de tirar endavant. “Hauràs de fer com si, com si tot anés molt bé” canta Raimon, que té la pèssima ocurrència de retirar-se sense substitut i quan les seves cançons tornen a ser de primera necessitat: com els bancs de sang, com la síndria fresca aquest estiu, com la memòria dels paradisos perduts.

Us heu preguntat mai –seriosament, s’ha d’entendre– qui és Pedro Sánchez? Tot el que sabem d’ell transcorre als territoris de la política en un sentit no gens encoratjador. Tot el que en sabem té a veure amb la capacitat de moure’s pels túnels d’un partit ja pràcticament abandonat per les intel·ligències més pregones d’altre temps –no confondre, per exemple, amb els que impulsaren el terrorisme d’estat i ara se senten en disposició de difondre principis morals i polítics. Quins mèrits ha demostrat fins ara Pedro Sánchez com perquè tot un estat estigui pendent dels seus jocs de mans?

És clar que pot fer planta comparat amb Pablo Casado –Déu meu!– o Albert Rivera –per Déu!–, però és que aquests marquen els mínims de la decadència majoritària de l’electorat espanyol. I la gent normal ens els trobam cada dia sigui on sigui que fixem la nostra atenció: diaris, xarxes, televisió, ràdio... Com pot ser que hàgim caigut tan baix?

Però és que l’aparell de l’Estat tampoc dona per a gaire més. Les institucions públiques s’han esbucat en la consideració de la gent, i això que el CIS ja fa temps que, per alguna raó, no s’interessa per l’acceptació popular de la monarquia. Cada dia es fa pública una sentència que ens produeix consternació (diguem-ho així, per ser benèvols.) Una o algunes. L’esllavissada és incontenible, i ja no sabem si és causa o efecte de la baixa qualitat dels qui es pretenen capaços de governar-nos. Fins i tot hem arribat a poder contradir Montaigne, que ens deia: “L’eloqüència ha florit més a Roma quan els assumptes anaven pitjor”.

stats