A qui hem de fer CASS?

És evident que la competitivitat del nostre model econòmic i fiscal està en joc, com també ho està la sostenibilitat del sistema de seguretat social

Fa un parell de setmanes hem rebut un alarmant missatge per part del president de la CASS que no per ser llargament conegut no deixa de ser preocupant. Afirma que el sistema actual no garanteix que en un futur no gaire llunyà es pugui fer front a les necessitats creixents del nostre sistema sanitari i als compromisos històrics adquirits en matèria de pensions. Per pal·liar-ho, proposa un pla de xoc amb una impactant mesura: l’augment de les cotitzacions entre un 6% i un 8 %, cosa que, com era d’esperar, no ha agradat gens ni mica a l’empresariat andorrà, que via comunicat de la CEA ha rebutjat de ple tal increment, i proposa que, abans de prendre mesures tant radicals, s’implementin aquelles altres que tot i llur obvietat, no acaben d’aplicar-se amb la rapidesa amb què seria desitjable.

Efectivament, el sistema sanitari del nostre país té mancances estructurals que arrosseguem des de fa massa anys i a les quals s’ha reaccionat finalment amb el Pla de Salut elaborat pel Govern que preveu tot un seguit de mesures de contenció i racionalització de la despesa sanitària, i la CEA, amb raó, reclama la seva implementació efectiva abans de parlar d’incrementar cotitzacions o reduir prestacions. La realitat és que, com quasi sempre, anem tard, ja que el pla abans referit, parlava de mesures a prendre amb relació a la branca general “per al 2016” i estem acabant el 2017 i res, sembla que amb sort al 2018; veurem, és clar.

Més enllà de la complexitat tècnica, la implementació del historial clínic compartit o del metge de referència, la inspecció mèdica efectiva i el control i prescripció de medicaments genèrics, a més d’altres mesures que se’n deriven, han d’ajudar a racionalitzar i optimitzar la branca general, però com sempre insisteixo en el fet que anem tard, massa tard, donant opció que s’especuli amb solucions que van des de pujar indiscriminadament les cotitzacions fins a nivells insostenibles o encara més originals com apujar un 10% els salaris dels funcionaris, promoguda per un sindicat tradicionalment ‘disruptiu’,  i així cotitzar una quantitat superior, ja que els salaris seran més alts. Això sí, sense considerar els danys irreparables que tal mesura comportaria per a les finances públiques.

Altrament, resulta indiscutible que l’esperança de vida ha variat afortunadament a l’alça. És gratificant pensar que tots podem arribar a viure més anys. Però, atenció, aquest fet indubtablement positiu provoca efectes tant en la branca general, per la despesa que aquest fet origina, especialment per malalties, algunes cròniques, que requereixen tractaments més cars, com pel que fa a la branca jubilació, on tard o d’hora haurem de modificar els coeficients de conversió dels punts cotitzats i incrementar progressivament l’edat de jubilació; això sí, en funció de la tipologia d’activitat laboral dels cotitzants.

Altrament, més pressió fiscal, a part de desmotivar l’economia interna que perdrà recursos per reinvertir, millorar salaris o atreure talent, ens farà perdre atractiu com a jurisdicció que avui veu en la inversió exterior una expectativa constatable de millora, progrés i diversificació. No, de ben segur que no és la solució augmentar indiscriminadament impostos i cotitzacions a la CASS, sense més, sense apurar les alternatives teòriques que reclamen una valenta aplicació pràctica des de fa temps.

És evident que la competitivitat del nostre model econòmic i fiscal està en joc, com també ho està la sostenibilitat del sistema de seguretat social, i del perfecte equilibri entre ambdós en depèn el nostre futur,  per això cal analitzar de la forma menys política i més tècnica possible, els pros i contres que uns i altres plantegen.

No sé realment a qui hem de fer ‘cass’ i qui té la raó en aquest endèmic conflicte, potser de fet tots una mica i cap suficientment com per a prevaldre la seva raó per damunt de la dels altres. Per això ara més que mai convé diàleg fluid i el més ampli consens. Ara no toca fer ni política ni demagògia quan ens hi juguem tant, sinó rigor i treball, molt de treball, amb esperit constructiu i patriòtic.

És cert que estem davant d’una qüestió d’estat que ens afecta a tots i que ens hi va el futur. Cal, doncs, que de forma urgent s’implementi el Pla de Salut de Govern, que porta ja un considerable retard i que tothom estava d’acord en el fet que havia d’aportar una part de la solució, i que també immediatament i pensant en la recerca de la solució definitiva a llarg termini, Govern, CASS, agents econòmics i els millors tècnics especialistes en la matèria, s’asseguin a treballar intensament per tal d’identificar i implementar les mesures que permetin dotar de la consistència necessària al nostre sistema sanitari i assegurar el  futur de les pensions. Això sí, mantenint i reforçant fins i tot la competitivitat de la nostra economia, eina clau per al desenvolupament futur de la nostra societat.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 22/07/2018

Consultar aquesta edició en PDF