Hasél i Valtònyc fan curt

Una visió ràpida de l'actualitat a Espanya dona, sense haver de fer cap esforç, un panorama com el que segueix. 

Parlem d'un estat amb presos polítics —ara mateix nou líders independentistes catalans— i on és possible anar a la presó amb dures condemnes de terrorisme per una brega de bar. El principal partit del país, el PP, és anomenat pels seus detractors com “el més corrupte d'Europa”, no sense motiu, perquè certament és la formació política amb més causes (i més voluminoses) per corrupció de tota la Unió Europea. El líder actual d'aquest partit ha decidit abandonar la seu d'aquesta organització com a mesura simbòlica del seu compromís contra la corrupció, ara que tot just comença un judici per quasi trenta anys d'un saqueig continu i ja molt poc presumpte de les arques públiques. El cap de l'estat, rei emèrit, ha fugit del país quan la premsa europea ha destapat que la institució monàrquica ha estat utilitzada com una eina d'evasió fiscal i lucre personal, amb societats pantalla a Panamà i comptes repartits a diversos paradisos fiscals. S'ha instal·lat en un altre país que també té monarquia, però no democràcia ni drets humans. El rei actual, fill seu, és beneficiari directe del diners defraudats i surt com a titular en algun d'aquests comptes, però continua exercint un paper polític que va bastant més enllà de les seves atribucions i és fortament protegit per la resta d'institucions de l'Estat, així com per allò que se solia anomenar els poders fàctics. L'extrema dreta, el neofeixisme i els així dits “nostàlgics” de la dictadura franquista no tan sols campen a pler per tot tipus de tribunes públiques sinó que tenen un partit propi que és la tercera força al Congrés, sense que això els llevi una forta afinitat amb el PP i amb una altra formació, Ciutadans, ara residual però que ha marcat en gran mesura el rumb del debat polític durant els darrers deu anys. La corrupció és sistèmica, fins al punt que un estat suposadament ric no pugui afrontar la pandèmia i la crisi econòmica i social amb un mínim de fortalesa econòmica, i això el fa dependre novament d'un rescat europeu. Les desigualtats entre rics i pobres són exagerades, l'economia del país segueix depenent en excés de la construcció, el turisme i els serveis, hi ha uns índexs exageradament alts de fracàs i abandonament escolar i la crisi del coronavirus ha comportat la devastació d'un mercat laboral molt fràgil.

Enmig de tot això, les notícies de la setmana fan referència a l'empresonament d'un cantant de rap i a la brutalitat de la policia contra els manifestants que han sortit a protestar per aquesta condemna. El debat sobre quins són o no són els límits de la llibertat d'expressió és una broma de mal gust en un estat (un regne) en ple procés d'involució democràtica. Els fets abans esmentats no coincideixen en el temps per atzar: hi ha la voluntat d'imposar un marc mental molt allunyat de la democràcia, en què la precarietat i la por siguin les principals referències de la majoria.