Habitatges accessibles i llits elevables
La llei d'habitatge és una d'aquestes mesures que el PSOE no hauria defensat (ni n'hauria parlat) en cas que hagués governat amb Ciutadans, o que hagués pogut fer-ho en solitari. És també la llei que ha sofert més retards i ha trobat més obstacles de les que ha fet el govern de coalició espanyol. El darrer d'aquests obstacles són les traves que hi posa el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), és a dir, el govern de la cúpula judicial, les particularitats del qual resulten útils als pèrfids països estrangers per assenyalar la gloriosa Espanya com una democràcia, en fi, lleugerament defectuosa. Per mor del CGPJ, per tant, la molt esperada llei d'habitatge haurà d'esperar encara al febrer per ser aprovada. Serà, per tant, després de tanta problemàtica, una medalla que pugnin per penjar-se Pedro Sánchez (la ministra competent en la matèria és la de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, l'exbatlessa de Gavà Raquel Sánchez) i la temuda Yolanda Díaz (temuda per Pedro Sánchez, que hi veu una rival electoral que li pot plantar cara seriosament), que legítimament pot reclamar com a pròpia l'autoria intel·lectual de la llei.
Serà interessant veure com s'aplica aquesta llei en un país com les Balears que –a l'inrevés de l'Espanya que en diuen buidada– pateix problemes de superpoblació i d'una especulació atroç amb el sòl i l'habitatge. Limitar els preus dels lloguers, o obligar els grans tenidors a una certa responsabilitat social, poden ser mesures amb un efecte positiu en unes illes on tenir un lloc per viure s'ha convertit en un impossible per a molts. Cal recordar que el dret a un habitatge digne està consagrat per la Constitució al seu article 47, i és convenient recordar els termes en què ho expressa. L'article 47 diu literalment el següent: “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per tal d'impedir l'especulació”. Impedir l'especulació és, per tant, un mandat constitucional que els governants estan obligats a complir.
La mateixa Yolanda Díaz s'ha desfet en elogis cap a la nova llei turística del Govern balear, que la presidenta Francina Armengol va presentar 'en societat' a Madrid, abans fins i tot d'aprovar-la al Parlament, amb motiu de la fira turística Fitur, on es reuneixen els empresaris illencs del sector amb els touroperadors i tota la gent que benèvolament ens dona menjar als ciutadans de les Balears. És una manera d'escenificar (ara tot s'escenifica) la manera de funcionar que ha descobert Armengol i que no va trobar Antich: es permeten governs d'esquerres a canvi que salvin les degudes formes amb els senyors de la finca. És cert, tanmateix, que la llei introdueix millores significatives en un sector que no fa tant de temps feia tronar i ploure per una ecotaxa que ja s'aplicava arreu del món civilitzat. Tothom ha destacat la dels 300.000 llits elevables que els hotelers hauran d'instal·lar perquè la feina de les Kellys no caigui dins el fang de l'abús i l'explotació, però n'hi ha d'altres, relatives al consum de productes de proximitat o a la reducció d'impactes ambientals, que també són necessàries. Millorar les condicions del fenomen turístic a les Balears, i reconduir l'economia cap a d'altres activitats, no és un mandat constitucional, però sí una necessitat urgent.
Sebastià Alzamora és escriptor
