29/10/2021

Habitatge per a tothom

4 min
Un bloc de pisos a Barcelona.

Només un de cada cinc joves d’entre 16 i 29 anys es va emancipar l’any passat a Catalunya. No era fàcil, amb la pandèmia i un confinament pel mig. Però aquesta caiguda de l’emancipació dels joves –acompanyada d’un augment de l’edat mitjana per marxar de casa, que ja se situa en els 30 anys i és de les més altes d’Europa– ve de bastant enrere. En altres països se’n van de casa als 20 anys, una dècada més de vida independent. Per tant, si ens preguntem com viuen els joves catalans, la resposta és clara: amb els seus pares. 

En aquest context hem d’aplaudir l’arribada de la primera llei de l’habitatge en 40 anys de democràcia. S'ha aprovat per procediment d’urgència aquest dimarts al consell de ministres, amb la intenció que arribi al Congrés abans d’acabar l’any. Busca garantir el compliment d’un dret constitucional, però és una llei que ha tensat encara més les relacions entre el PSOE i Unides Podem, que divergeixen sobre quins són els bons i els dolents d’aquest mercat, el de l’habitatge, i com se’ls ha de castigar, o premiar. 

Els diagnòstic sobre el que li passa al nostre mercat de lloguer és clar, i unànime. Hi ha un desajust entre l’oferta i la demanda d’habitatge (a les grans ciutats) i els preus no han deixat de pujar. A Barcelona, per exemple, els costos dels lloguers s’ha disparat gairebé un 40% en els últims anys. I viure a Barcelona és un 26% més car que viure a l’àrea metropolitana, que al seu torn és un 71% més car que viure a la resta de Catalunya. Tots aquests increments afecten especialment els joves, la majoria dels quals viuen de lloguer quan se'n van de casa dels pares. Són joves que intenten començar una vida laboral en un mercat ja tocat per dues crisis al llarg de l’última dècada. I és aquesta precarietat laboral, amb l’encariment de l’habitatge, la que fa que molts joves no puguin pagar un lloguer encara que hi destinin gairebé tot el sou.

Queda molt per saber sobre la nova llei d’habitatge, tant sobre els detalls concrets del seu disseny com, i això és molt important, sobre la seva implementació. Les comunitats –i els ajuntaments–  hi tenen molt a dir, per les competències que tenen en habitatge, perquè ja tenen regulacions en marxa o, simplement, perquè estan governades per partits de l’oposició, com el PP.  

El govern de Pedro Sánchez vol ajudar els joves a independitzar-se a través d’aquesta llei. La qüestió és com fer-ho. El plantejament actual és que, si els joves no poden pagar els lloguers actuals, el que hem de fer és abaixar-ne els preus o donar-los diners. D’una banda, amb els discutibles controls de lloguers als grans propietaris i incentivar els petits a moderar-los en aquelles zones altament tensionades. De l’altra, creant un “bo jove” de 250 € per als menors de 35 anys que cobrin menys de 23.000 euros anuals per ajudar-los a pagar el lloguer. Dues mesures que, malgrat les seves bones intencions, ens poden portar a un desplaçament de l’oferta d’habitatges als límits de les zones regulades, o tenir un efecte inflacionari en els preus dels lloguers. En altres països on s’han implementat aquesta mena de subsidis, els propietaris s’han acabat emportant gran part d’aquests diners. Imagina que llogues un pis per 1.000 € i saps que alguns dels interessats probablement tenen un ajut de 250 €. La temptació d’augmentar el preu del lloguer (en gairebé 250 euros) és gran, especialment si l’ajuda va destinada a un col·lectiu en concret, que és fàcilment identificable, com els joves.

On crec que és més interessant aquesta llei no és en les mesures que busquen modificar la demanda, sinó l’oferta d’habitatges, que és on hi ha el veritable problema. D’una banda, amb incentius fiscals per posar els pisos buits al mercat. El problema és que els mercats amb més problemes, com Barcelona o Madrid, són també els que tenen una proporció més petita d’habitatges buits. De l’altra, destinant un 15% de les noves promocions a habitatge social de lloguer. La idea és bona, i ja l’hem posada en pràctica a Barcelona, però no està exempta de riscos si no es dissenya bé. Pot desincentivar noves construccions o augmentar el preu de la part privada, però en qualsevol cas posaria al mercat el nombre d’habitatge social de lloguer que realment necessitem. 

Cal pensar en solucions innovadores que augmentin el nombre de pisos de lloguer assequible a les nostres ciutats. Parlava el professor Mas-Colell de crear un estoc d’habitatge de lloguer de regulació pública, com podria ser el format de l’operador Habitatge Metròpolis Barcelona (HMB). I d’augmentar els ingressos dels joves, potser no amb subvencions a l’habitatge, sinó amb ajuts de garantia de rendes o amb un mercat laboral que els ofereixi contractes no precaris/oportunitats. Perquè l’objectiu d’una llei d’habitatge no és abaixar els preus, sinó augmentar les opcions per llogar. I per a això es necessita el concurs de tots: llogaters, administracions i propietaris –petits, mitjans o grans. 

stats