EscriptorSi els pobles i les persones haguéssim après les lliçons de la història i de la vida en general, seríem molt millors del que som. Direu que no fa falta esmerçar-s’hi gaire, per ser millors, però d’alguna manera havia de començar aquesta nota.
Hem de creure que, d’aquesta fi del món, n’aprendrem algunes coses bones, donarem un nou sentit a la vida, reorientarem treballs i dies cap a una nova llum? Permeteu-me que ho dubti públicament; i teniu en compte, per si de cas, que no em faria res tan feliç com haver fallat en totes les meves previsions.
Imaginam el futur condicionats per l’atmosfera solidària que ens embolcalla aquests dies. Fins i tot nodrim aquesta atmosfera amb l’argot bèl·lic, les autoritats espanyoles ens injecten la creença que feim una guerra, la qual cosa ens converteix en soldats, etc. Moral de victòria, deia Pedro Sánchez. El president murcià va disparar: “No me temblará el pulso”, actitud que no record haver sentit després de Franco. Aquest llenguatge s’ha establert també als nostres habitacles, sense mirar si els seus moradors som pacifistes o allò altre. I els oracles creuen que han aconseguit lligar l’argot amb la retòrica de la solidaritat.
Així, els solidaris estam en guerra. I cada dia ens podem mirar en actes i gestos exemplars, de curta durada perquè ha de deixar lloc als que venen l’endemà en barrumbada. I tot plegat ens conforta en aquests temps de tribulació.
Crec que servaré a la memòria –si m’és fidel– aquest home malalt d’Alzheimer que cada vespre, a les vuit, surt al balcó del pis de Vigo a tocar l’harmònica, segur que els veïnats l’aplaudeixen a ell. Tot el redol de finques ja participa en aquesta emocionant performança que, ara sí, expressa els millors sentiments humans. La veu melancòlica de l’instrument banya la mirada dels seus admiradors amb un líquid salat. Ell nom Hermann Schreiber, és alemany casat amb una gallega amb l’Alzheimer encara més avançat, i la directora d’escena és una cuidadora anomenada Tamara Sayar. Homenatge i memòria.
