Guerrilles exemplars
Molt sovint es parla de la poca exemplaritat que mostren determinades persones que, per la seva rellevància pública, haurien de tenir un comportament més digne. Polítics que donen lliçons de moralitat quan fan tripijocs corruptes a l’ombra; periodistes que s’omplen la boca de veritat i objectivitat quan ja ni dissimulen a l’hora de mentir o manipular (sempre a favor de qui paga…); o escriptors que van de puristes estètics, i a l’hora de la veritat corrompen premis literaris, manipulen companys al seu favor, pressionen crítics perquè parlin bé d’ells, o fins i tot, quan els van bé les coses, fan tot el possible per no pagar impostos, o pagar-ne ben pocs, i no sovint a la ‘pàtria’ que diuen voler defensar, de la qual accepten premis pagats amb diner públic o fins i tot marquesats.
El que diferencia Vargas Llosa de molts escriptorets de barriada és només el volum del talonari, i almenys Vargas Llosa ha demostrat que sap posar-se a treballar. És ben cert: hi ha nacionalistes furiosos, menys quan toca tributar, que llavors sí que cerquen una altra bandera.
Ja sabem que la hipocresia, la falsedat i el doble recer fomenten part de la moralitat humana des de les cavernes, però sobta quan se’ns riuen a la cara d’aquesta manera, dia rere dia, i encara sembla que continuem tolerant-ho. Perquè ni aquests polítics cauen, ni aquests periodistes perden feina, tribunes i prestigi, ni certs escriptors deixen de ser llegits, escoltats i admirats.
I potser això confirma que per a molta gent aquesta hipocresia no és rellevant, o que per a ells, votants o lectors, no és tan important la veritat final del que se’ns diu com què representa qui ho diu, i si dient-ho afavoreix o no allò que ens agrada defensar –una identitat. Millor escoltar les nostres mentides que no les veritats alienes; millor un polític corrupte dels nostres que no un polític honest que no potencia allò que ens agrada veure triomfar per sobre de tot i tothom. Millor una monarquia castellanista podrida que no una república plurinacional, que podria malmetre la falsa importància que tenim de nosaltres mateixos, etc. Tot això, però, és pur tribalisme.
La divisió de la societat en clans, tribus, grups gelosos de la seva identitat cultural o sexual, contínuament sentint-se amenaçats –sigui racionalment o no– pels que són d’una altra manera. Tot plegat conforma un entramat social tens, enrarit, gent que viu junta però que no comparteix res, que cerca contínuament guanyar en la batalla insomne dels simbolismes. Des de l’esquerra es va començar a pensar així, sobretot després de la caiguda del comunisme i del fracàs de la ideologia de la lluita de classes, que ben aviat va quedar substituïda per la retòrica de les guerres culturals. Però ara des de la dreta s’adonen que pensar així els afavoreix, perquè en el fons reforça la idea clau del conservadorisme: que hi ha essències que s’han de mantenir, i imposar en un apostolat incessant. Que tot allò de la lluita de classes hagi acabat en no res –o en derrota– ens pot fer endevinar com acabarà aquesta guerra de guerrilles.
Melcior Comes és escriptor
