Hi ha guerres i guerres
La setmana passada hi va haver una manifestació relacionada amb la invasió d'Ucraïna a la plaça de Catalunya de Barcelona, convocada per la plataforma Aturem la Guerra. Va aplegar unes 3.500 persones. El dia 15 de febrer de l'any 2003 la mateixa plataforma n'havia convocat una altra relacionada amb la invasió de l'Iraq. En aquell cas hi van anar, segons sembla, dos milions de persones. Deixo ara entre parèntesis aquestes xifres. El lector ha pogut observar que no he escrit "contra la invasió" sinó "relacionada amb la invasió". Com ara tindran ocasió de comprovar, el matís és important. Els respectius manifestos ubicats en l'esmentada plataforma deixen clar que hi ha guerres i guerres. Totes les citacions que venen a continuació són textuals i es poden trobar a la web Aturemlaguerra.org. Les cursives són nostres.
1. Les raons de la invasió. En el cas de la Guerra de l'Iraq, el manifest de 2003 assegurava que no hi havia cap raó que justifiqués una acció militar. En el cas de la invasió d'Ucraïna, en canvi, sí. Confluint amb el comunicat que va emetre l'ambaixada de Rússia a Madrid via Twitter, "en el conflicte intern que viu Ucraïna, la responsabilitat d’Europa Occidental i l’OTAN no és menor, en haver ajudat els polítics ucraïnesos prooccidentals i contribuït a la militarització del país i la regió, de la mateixa manera que Rússia és responsable de les seves accions militars". Així doncs, i continuant amb els postulats i el llenguatge oficial del govern Putin ("accions militars"), "sembla raonable que el Kremlin demani que Washington es comprometi a impedir que l’OTAN continuï expandint-se cap a l’est". Les raons de l'"agressió" (en cap moment s'utilitza el substantiu invasió) són clares, a diferència de les simples "excuses" que van esgrimir els Estats Units en relació amb la invasió de l'Iraq.
2. Els actors del conflicte. En el cas de la invasió de l'Iraq, el responsable era "la política bel·licista dels EUA". En el cas de l'agressió a Ucraïna, en canvi, el responsable és "el govern rus", no "la política bel·licista de la Federació Russa", com sí que passava fa 19 anys amb els Estats Units entesos globalment. Es remarca –i és de justícia fer-ho– el paper de "les persones valentes que es manifesten als carrers de Moscou i en altres ciutats de Rússia per protestar contra les accions del seu govern". No es deia res, en canvi, dels milers de nord-americans que ho van fer fa un parell de dècades. Ambdues situacions són diferents, per descomptat, però això no significa de cap manera que en un cas es pugui assenyalar tot un país i en l'altre no. En el primer manifest s'esmentaven Bush, Aznar i altres polítics. En el relacionat amb la invasió i devastació d'Ucraïna, en canvi, el nom de Putin no apareix enlloc.
3. La inclusió de noves variables. Mentre que en el primer manifest la guerra s'analitza d'acord amb els paràmetres habituals d'una confrontació bèl·lica, en el segon s'hi afegeixen altres variables relacionades amb les noves fraseologies d'èxit. Ara la guerra és "una crisi ecosocial" i, a més, s'apel·la, "especialment, a les dones, per tal que puguin oferir solucions innovadores i pacífiques que treballin per a una solució negociada". En el primer cas, en canvi, les solucions només podien basar-se en grunyits vells i violents, testiculars.
4. Les dades numèriques. La manifestació de la setmana passada la van protagonitzar 3.500 persones. La de Barcelona el 2003, 2.000.000. L'àrea útil del passeig de Gràcia és, segons la plataforma Contrastant.net, de 72.437 metres quadrats com a màxim (excloent-ne arbres, parterres, accessos al metro i als pàrquings, etc.). Això fa que un passeig de Gràcia ple de gom a gom (tres persones per metre quadrat) no pugui encabir més de 217.000 manifestants. Segons la mateixa font, a la manifestació del 15 de febrer de 2003 contra la Guerra de l'Iraq hi van assistir un mínim de 278.966 persones i un màxim de 340.958 (a més del passeig de Gràcia, es comptabilitzaven tots els carrers i places adjacents).
5. Les solucions proposades. En el cas d'Ucraïna, "cal rebutjar el model de seguretat hegemònic militar mundial, i de l’OTAN". En el de la Guerra de l'Iraq s'exigia entre altres coses –ho endevinen?– que "es compleixin les resolucions de l'ONU en altres conflictes, com el cas d’Israel, que fa més de 50 anys que les incompleix amb el vistiplau dels EUA".
6. La clau de tot plegat. Es diu maskirovka (маскировка). És l'ocultació sistemàtica de la veritat, la propaganda, la distracció tàctica, l'engany estratègic, innoculats avui a l'opinió pública tot i que sense gaire èxit.
