OPINIÓ
Opinió 18/03/2020

Les guerres del virus

Cat

Guillem Frontera
2 min

EscriptorÉs ben coneguda la rivalitat entre Louis Pasteur i Robert Koch, dos gegants de la microbiologia, francès el primer, alemany el segon. La història de la ciència ens ensenya que l’excel·lència en qualsevol de les seves disciplines no purifica els esperits fins a alliberar-los de tota la mesquinesa humana. Un deixeble de Pasteur, Alexandre Yersin, descobridor del bacil de la pesta, no serà ben vist (ni ell hi farà amics) per la colònia de científics anglesos de Bombai, que cerquen remei a la pesta de 1894. Yersin s'endurà els llorers, però la seva aroma no l’entabana. (Aconsellable, aquests dies, és la lectura de Peste & Cólera, de Patrick Deville (Anagrama), de la qual el nostre José Carlos Llop va escriure a DM que “deslumbra como un buen poema, ilumina como un buen relato y como novela, surgida de una vida real, es maravillosa”. Res més a afegir.)

Davant de les grans envestides de malalties desconegudes, la ciència es mobilitza sota el no sempre raonable patronat dels poders polítics, i aquests s’adrecen a la població en uns termes antigament reservats a les situacions de guerra: de guerra amb un enemic forà, estranger. Aquestes guerres contra l’estranger comporten sempre una prèvia guerra civil per eliminar qualsevol idea o actitud que no encaixi exactament amb les línies oficials traçades des del poder. Al poder major no li agrada que poders de més curt abast obrin un discurs que no s’avengui amb el patriotisme solidari –o la solidaritat patriòtica, tot plegat pura retòrica–, i aquesta unitat de comandament i de proclama esdevé de sobte la gran qüestió, fins i tot per damunt de la necessitat de vèncer l’enemic forà. Aquesta llei històrica universal perjudicà severament Ramon Llull, en una de les seves expedicions al Nord d’Àfrica per convertir infidels a la vera religió: va desembarcar precisament quan el país infidel es preparava per a la guerra contra un altre país (també mahometà).

En qualsevol cas, el patrioterisme electoralista de què han fet gala el president espanyol i alguns caps de partits grossos ha triat un enemic comú –a part de fer-se la guerra entre ells–: en aquests temps, l’enemic és sempre Catalunya: la tria no comporta dificultats ni despesa de matèria grisa. A més, implica de manera molt natural l’adhesió entusiasta de la quasi totalitat de la resta de l’Estat. Qui no cauria en la temptació?

I així s’ha esdevingut, punt per punt i amb totes les lletres. La desconfiança del govern de l’Estat –sigui el que sigui– hi està tan instal·lada que ja en fa part indissoluble. Tot plegat és el procés, tot és kafkià.

stats