14/09/2021

I ara, la guerra contra la Xina?

7 min
La bandera nacional xinesa desplegada durant els Jocs Olímpics de Tokio d'aquest estiu.

La retirada dels Estats Units de l'Afganistan, després d’un exercici fallit de construcció nacional que ha durat 20 anys, ha portat molts nord-americans i analistes a afirmar: “Si aleshores haguéssim sabut el que sabem ara, mai hauríem triat aquest camí”. No estic segur que això sigui veritat, però sí que ens planteja un altre interrogant: “Què estem fent ara en política exterior que d'aquí 20 anys ens pugui fer dir: «Si aleshores haguéssim sabut el que sabem ara, mai hauríem triat aquest camí»"?

La meva resposta es pot resumir en una paraula: Xina.

I els meus temors es poden resumir en pocs paràgrafs: els quaranta anys que van del 1979 al 2019 van ser una època important per a les relacions entre els Estats Units i la Xina. Hi va haver molts alts i baixos, però amb tot va ser un període d'integració econòmica constant entre els dos països.

La profunditat d’aquesta integració entre els Estats Units i la Xina va contribuir a impulsar una globalització de l’economia mundial molt més profunda i a apuntalar quatre dècades de pau relativa entre les dues grans potències mundials. I sempre cal recordar que els conflictes entre grans potències són els que provoquen guerres mundials extraordinàriament desestabilitzadores.

Aquella època de globalització promoguda pels Estats Units i la Xina va enviar a l'atur uns quants treballadors de la indústria manufacturera nord-americana, mentre que a d’altres els va obrir la porta a enormes mercats per a l’exportació. Va treure de la pobresa centenars de milions de persones a la Xina, l'Índia i l'est d’Àsia, alhora que nombrosos productes esdevenien molt més assequibles per als consumidors nord-americans.

En resum, la pau i prosperitat relatives que va viure el món en aquells quaranta anys no es pot explicar sense fer referència als llaços entre els Estats Units i la Xina.

Tot i així, en aquests últims cinc anys els Estats Units i la Xina s’han anat precipitant en la via cap a la desunió i potser la confrontació directa. Al meu entendre, l’estil de lideratge de Pequín, cada vegada més intimidatori, tant a l’interior com a l’exterior; les seves polítiques comercials basades en el principi que ells sempre hi han de sortir guanyant, i l’estructura canviant de la seva economia són les principals causes d’aquest nou rumb.

Dit això, si tot continua igual, hi ha moltes possibilitats que tots dos països –per no parlar de molts altres–, quan mirin enrere d'aquí 20 anys, concloguin que el món es va convertir en un lloc més perillós i menys pròsper a causa de la ruptura de les relacions entre la Xina i els EUA a principis de la dècada del 2020.

Xi Jinping i Donald Trump durant un sopar després de la cimera del G-20 celebrada a Buenos Aires el 2018.

Aquests dos gegants van passar de fer molts negocis sobre la taula i, de tant en tant, donar-se puntades de peu per sota a fer molts menys negocis sobre la taula i donar-se puntades de peu molt més fortes per sota; tan fortes que corren perill de trencar la taula i lesionar-se mútuament. És a dir, deixar-nos amb un món molt menys capacitat per gestionar el canvi climàtic, la pèrdua de la biodiversitat, el ciberespai i les cada vegada més freqüents zones conflictives.

Però abans de passar de la “cooperació competitiva” a l'enfrontament amb Pequín, ens hem de fer unes quantes preguntes difícils de respondre. I la Xina també. Perquè potser tots dos països trobaran a faltar aquesta relació quan s’hagi acabat.

Per començar, ens hem de preguntar: quins aspectes de la competència/conflicte amb la Xina són inevitables en una relació entre una potència en creixement i una potència que vol defensar l’statu quo? I què es pot corregir amb una política intel·ligent?

Comencem pel que és inevitable. Durant aproximadament els primers trenta anys dels quaranta d’integració econòmica, la Xina ens venia el que jo anomeno shallow goods (productes superficials): samarretes que ens posàvem per fora, vambes que portàvem als peus i plaques solars que clavàvem a les teulades. Els Estats Units, en canvi, venien a la Xina deep goods (productes profunds, estructurals): software i ordinadors que s’integraven dintre del seu sistema, coses que necessitava i que només ens podia comprar a nosaltres. 

Bé, doncs ara la Xina fabrica cada vegada més “productes profunds” –com ara els sistemes de telecomunicacions 5G de Huawei–, però no ens tenim prou confiança mútua per instal·lar les seves tecnologies a les llars, dormitoris i empreses, ni tampoc per vendre’ls els nostres productes “més profunds”, com ara els xips lògics avançats. Quan la Xina ens venia “productes superficials”, ens era igual si tenien un govern autoritari, llibertari o vegetarià. Però quan som nosaltres els que comprem “béns profunds” a la Xina, els valors compartits són importants, i ara no n’hi ha.

A més, cal parlar de l’estratègia de lideratge del president Xi Jinping, consistent a estendre el control del Partit Comunista a tots els àmbits de la societat, la cultura i el comerç. I això ha invertit la trajectòria d’obertura gradual al món iniciada el 1979. Si a això hi afegim la decisió de Xi que mai més hagin de dependre dels EUA per a les tecnologies avançades i la voluntat de Pequín de fer tot el que calgui per aconseguir-ho –comprar, robar, copiar, inventar o intimidar–, el resultat és una Xina molt més agressiva.

Però Xi s’ha passat de la ratlla. El nivell de robatori de tecnologia i penetració en les institucions nord-americanes ha esdevingut intolerable, per no parlar de la decisió d’asfixiar la democràcia a Hong Kong i erradicar la cultura musulmana uigur a l’oest de la Xina; a més, ha recorregut al seu poder econòmic i a l’anomenada “diplomàcia del llop guerrer” per intimidar veïns com Austràlia perquè ni tan sols demanin una investigació rigorosa sobre els orígens del nou coronavirus a Wuhan.

L'hora de dinar a la planta de fabricació d'automòbils de Dongfeng Honda a Wuhan, a la província xinesa de Hubei, el març del 2020.

Xi està fent que tot el món occidental es giri en contra de la Xina –veurem fins a quin punt quan Pequín organitzi els Jocs Olímpics d’Hivern del 2022– i ha portat l’actual president dels Estats Units i el seu predecessor a identificar la lluita contra el gegant asiàtic com el seu principal objectiu estratègic.

Però realment hem reflexionat sobre com ho farem?

Nader Mousavizadeh, fundador i director general de Macro Advisory Partners, una empresa de consultoria geopolítica, assenyala que, si ara canviem de prioritats i desplacem el focus de l’Orient Mitjà a una estratègia d’enfrontament irreversible amb la Xina, hauríem de començar per fer-nos tres preguntes fonamentals.

En primer lloc, diu Mousavizadeh: “¿Estem segurs que entenem prou bé les dinàmiques d’una societat immensa i canviant com la Xina per concloure que la seva missió ineludible és la difusió mundial de l’autoritarisme? Sobretot tenint en compte que això requeriria, per part dels Estats Units, un compromís generacional força controvertit i propiciaria, al seu torn, una Xina encara més nacionalista”. 

En segon lloc, diu Mousavizadeh, que va ser assessor del secretari general de l’ONU Kofi Annan: “Creiem que la nostra xarxa d’aliances és un actiu exclusivament nord-americà, però quan parlem amb els nostres aliats asiàtics i europeus sobre la realitat de les seves relacions econòmiques i polítiques amb la Xina, ¿els escoltem prou? ¿Ens assegurem que els seus interessos i valors estan integrats en una estratègia comuna respecte de la Xina? Perquè, si no és així, qualsevol coalició s’esmicolarà”.

No hi ha dubte que el millor que poden fer els EUA per neutralitzar la Xina és fer el que Pequín més detesta: plantar-li cara amb una àmplia coalició transnacional, basada en valors universals compartits, com ara l’estat de dret, el lliure comerç, els drets humans i unes normes comptables bàsiques.

Si l’enfrontament es planteja entre el president dels Estats Units i el de la Xina, Xi aconseguirà fàcilment que tots els nacionalistes del país li facin costat. Si l’enfrontament és entre el món i la Xina i gira al voltant de quines són les normes internacionals millors i més justes, aïllarem els partidaris de la línia dura a Pequín i farem que més reformistes xinesos es posin al nostre costat.

Però la Xina no participarà en un debat altisonant limitat a les normes internacionals, encara que tingui al davant una coalició mundial. Aquest debat s’ha de reforçar amb el poder econòmic i militar. Moltes empreses nord-americanes pressionen ara perquè es deroguin els aranzels pactats per Trump en la primera fase de l’acord comercial amb la Xina, però sense demanar a Pequín que cancel·li els subsidis que van abocar a aquests aranzels. Mala idea. Quan tingueu tractes amb la Xina, parleu amb suavitat, però sempre equipats amb un aranzel ben elevat (i un portaavions).

I vet aquí la tercera pregunta de Mousavizadeh: si, després d'una guerra de vint anys contra el terrorisme, creiem que ara la nostra prioritat han de ser “les reparacions a casa –dèficits enormes en infraestructures, educació, renda i equitat racial”–, ¿és convenient posar l’accent en l'amenaça de la Xina o és més aviat perillós? Podria motivar els americans a prendre’s seriosament la renovació nacional, però també podria calar foc a les relacions entre els EUA i la Xina, cosa que afectaria des de les cadenes de subministrament fins als intercanvis d'estudiants i les compres de bons de l’estat nord-americà per part de Pequín.

Sigui com sigui, aquestes serien les incògnites que jo resoldria abans de passar de la guerra contra el terrorisme a la guerra contra la Xina. Reflexionem-hi a fons.

Els nostres nets ens ho agrairan el 2041.

Thomas L. Friedman és periodista, tres vegades guanyador del premi Pulitzer

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times

stats