La guerra en pla subjectiu
Diumenge al TN vespre ens oferien un breu reportatge de quatre minuts fet pel periodista Nicolás Valle. Una peça molt crua, però intel·ligent i reveladora. Demostrava com se’ns ha ensenyat la guerra a través de les imatges al llarg de la història, de les arts visuals fins als mitjans de comunicació. Servia per entendre com l’evolució tecnològica ha influït en la manera de percebre les atrocitats del camp de batalla. En imatges, passàvem d’un quadre de la intervenció de les Sabines de Jacques-Louis David, pintat el 1799, a l’obra de Lady Butler sobre la batalla de Waterloo, del 1881, a una fotografia de la batalla de Gettysburg que va decidir el destí de la guerra civil dels Estats Units. Efectivament, desapareix l’heroïcitat de l’enfrontament caòtic per mostrar-nos el silenci dels soldats morts escampats en un paisatge inhòspit. De la imatge fixa Valle ens transporta a la primera imatge en moviment. El cinema va commoure els espectadors quan van poder contemplar l’angoixa dels soldats a les trinxeres de la batalla del Somme, una de les més sagnants de la Primera Guerra Mundial. Un soldat que carrega un company mort a l’espatlla sembla mirar a la càmera abans de sortir del pla. El reportatge segueix: del cinema a la televisió, al Vietnam, on es va veure per primera vegada un periodista in situ al camp de batalla arriscant la seva vida com un combatent més. I del Vietnam a la Guerra del Golf, que no només va ser televisada sinó que ens va ensenyar la guerra en directe. Unes imatges que han quedat gravades a l’imaginari col·lectiu amb aquelles escenes nocturnes amb llums verdoses esclatant al cel. La simultaneïtat de les explosions amb allò que passava al menjador de casa afegia drama i emoció. En el reportatge, el passat desemboca en el present i Nicolás Valle ens explica la nova narrativa d’Ucraïna: càmeres subjectives que mostren la guerra com si els espectadors en forméssim part. La pantalla revela el que veuen els ulls dels soldats, ens imbuïm de l’espai sonor real i observem el combat seguint la trajectòria de la munició perquè porten la càmera incorporada: drons silenciosos, robots aquàtics, míssils kamikazes i mòbils que enregistren el cos a cos més cru. Fins i tot selfies que ens ensenyen el darrer alè de vida abans d’una explosió o el so d’un tret. “No és una veritat absoluta, però cada guerra porta associades novetats tècniques que reforcen el relat del conflicte armat”. En les darreres imatges d’Ucraïna del magnífic reportatge, la guerra ha adquirit la narrativa dels videojocs. I la violència que estava associada a una animació cada vegada més realista ara és la realitat més devastadora. A poc a poc, més a prop de la mort. S’ha anat deixant més de banda el pla general del paisatge bèl·lic i la fascinació per l’espectacle brutal per centrar-nos en el primer pla de l’home i en un missatge més cruent. Progressivament, la tecnologia ha posat de manifest la deshumanització. La gran intriga és quin serà el proper pas d’aquesta evolució audiovisual en els conflictes del futur. ¿La mort en directe?
