La guerra explicada / La tragèdia humana

La guerra explicada

Avui tenia previst fer servir aquest espai reservat a les coses positives per celebrar la imminent prohibició de fumar a les platges catalanes. Cada estiu, quan no sé de quin costat posar-me sobre la tovallola, em trec el barret davant de les persones que es passen el matí recollint burilles d’altri a la sorra de la platja. Aquest voluntariat –generós, constant i sense problemes de lumbàlgia– aviat podria desaparèixer de les nostres costes si tira endavant aquest canvi de norma tan necessari per a la salut de tots i per a la higiene col·lectiva. Avui, com a segona opció, hauria volgut parlar d’en Josep Vallverdú, que als 98 anys treu novel·la nova (El vuitè nan, La Galera) i encara té al calaix unes memòries enllestides, un poemari inèdit i alguna sorpresa més. No m’estranya que l’IEC li fes un homenatge a qui a partir dels 60 va permetre la recuperació d’una cosa tan fonamental com la literatura juvenil en català. De qualitat, esclar. En tercer lloc, si hagués tingut més espai, hauria volgut aplaudir que l’arquitecte Oriol Bohigas, sense haver d’esperar als cinc anys de la seva mort, ja tingui un carrer de Barcelona. Immediatament, però, m’hauria volgut esbravar pel nyap que significa que, en comptes de lluir tot sol al nomenclàtor, Ada Colau s’hagi tret de la màniga el nom "passeig Marítim de la Barceloneta-Oriol Bohigas". Qui n’hi dirà "passeig Bohigas"? Ningú. La força de la Barceloneta s’ho menjarà tot. Per fer homenatges de vol i dol, no cal. Però no parlaré de res de tot això. Quan a la teva ciutat arriben famílies ucraïneses, perquè tenen parents a Sant Cugat, al Vendrell o a Vilanova, i els escoltes, t’adones que aquesta tribuna ha de ser per a ells. S’asseuen i, amb una enteresa que no saps d’on treuen, t’expliquen la guerra. Com d’un dia per l’altre va canviar tot. Com, en molts llocs, no ha quedat res. I tu els escoltes, el dones suport –en forma d’ajuda i de somriures– i intentes semblar menys afectat del que ho estan ells. Els autèntics herois. 

La tragèdia humana

M’agradaria parlar del darrer nomenament que ha fet Isabel Díaz Ayuso a la Comunitat de Madrid. Ha col·locat José Ortega Cano com a membre dels Afers Taurins. Però quan intento teoritzar sobre la tortura animal institucionalitzada m’assabento que a una família ucraïnesa –mare amb dues filles– els han robat, a l’AP-7, tot el que portaven a sobre. Els han buidat el cotxe –i la vida– en una àrea de servei nostrada. Avui em venia de gust parlar d’aquest president de l’Aragó amb dues cares. Javier Lambán acorda com serà el repartiment de les proves dels Jocs d’Hivern 2030 amb el Comitè Olímpic Espanyol però, quan arriba a Saragossa, agafa un faristol per fer-se l’ofès i estripar les cartes. Quan vaig a dir-ne quatre de fresques d’aquests polítics que han fet de la pocavergonya el seu modus vivendi, m’expliquen la manera com els infiltrats russos que hi ha a Ucraïna es dediquen a segrestar empresaris de Kíiv, com el marit de la Nataixa, que és amb la seva filla exiliada a Catalunya i que ja no ha sabut res més de la seva parella. En la tribuna d’aquest divendres voldria dir alguna cosa sobre l’estagflació, que és el nou terme amb el qual ens faran por d’aquí quatre dies. És la coincidència de l’estancament econòmic amb una inflació de preus descomunal. Però quan vull escriure sobre com se n’ha anat en orris el procés de recuperació econòmica postpandèmica, llegeixo les xifres de l’èxode. Els quatre milions de persones que ja han fugit d’Ucraïna és el desplaçament de la por i de la supervivència més gran des de la Segona Guerra Mundial. Les notícies que arriben des de Mariúpol són, cada dia, més esgarrifoses. Les que ens expliquen els refugiats, ens emocionen. Cada tragèdia humana que hi ha rere una guerra ens posa la pell de gallina i deixa els nostres rècords futboleros, les galetes de Hollywood i les misèries habituals de la politiqueta en anècdotes fútils de la nostra vida enxarolada.