La guerra energètica Esquerda la UE
Tallar el subministrament de gas rus a Polònia i Bulgària ha estat només el primer pas. Vladímir Putin ha decidit desafiar la Unió Europea i castigar, de moment, els dos països que es negaven a acceptar el mecanisme de pagament en rubles que exigia el líder del Kremlin per esquivar les sancions internacionals. La guerra energètica ha començat. No només entre Rússia i la UE. També entre socis europeus. El retret de l’antic president del Consell, el polonès Donald Tusk, a Twitter preguntant-se si Hongria, Àustria i Alemanya havien decidit deixar l’eurozona per la rublezona és prou eloqüent.
La pressió d’un Putin a la recerca desesperada d’una victòria tensa la fràgil unitat europea davant el Kremlin. Com més s’allarga la guerra més incòmode comença a ser mirar-se al mirall comunitari. Hi ha qui tem una primavera sense gas en països on ràpidament podria créixer el descontentament popular i la pressió industrial, o hi ha els que els incomoda la idea (si no la certesa) que les factures de Gazprom estiguin finançant les atrocitats d’una invasió que no sembla tenir un final pròxim a l’horitzó. La mateixa UE n’ha fet els càlculs: més de 35.000 milions d’euros s’han pagat a Rússia pel subministrament energètic des que va començar la guerra.
Malgrat la unitat inicial per imposar sancions contra els cercles de poder del Kremlin i la condemna reiterada als crims comesos contra Ucraïna, les esquerdes entre els Vint-i-set comencen a fer-se visibles. I, amb el temps, les divisions s’aniran aprofundint encara més.
Posicions enfrontades
La guerra no només definirà la futura relació de la UE amb Ucraïna i Rússia. També pot acabar creant noves desconfiances entre socis comunitaris. Estònia, Letònia, Lituània i Polònia, així com Eslovàquia i la República Txeca, marquen el front més dur contra Putin, i són els més disposats a obrir les portes d’Ucraïna a una adhesió exprés a la Unió Europea.
Alemanya, Àustria i Hongria són els més reticents a enviar armament pesant als ucraïnesos perquè creuen que això portarà a una escalada bèl·lica més important. La coalició del canceller Olaf Scholz se’n comença a ressentir. Paradoxalment, els Verds estan alineats amb els liberals en favor de reforçar l’ajuda militar, en contra dels socialdemòcrates, dividits internament entre un cert pacifisme i antiamericanisme i els tradicionals interessos comercials alemanys a Rússia que, durant dècades, han marcat la política exterior del país. Per ara, no hi ha hagut enviaments des d’Alemanya.
La Unió Europea també està dividida entre aquells a qui els preocupa l’encariment o la falta de subministrament energètic si s’arribés a un boicot a les exportacions de gas i petroli rus, i els qui temen una pujada de tipus d’interès per part del Banc Central Europeu que castigui el ja prou elevat deute públic, com passa a l’Europa mediterrània. Els governs de Grècia, Itàlia, Portugal, Espanya i França són els més endeutats de la Unió.
El precedent de la crisi econòmica i financera, quan les receptes de l’Europa sanejada van enfonsar els seus socis més febles, comença a preocupar en algunes capitals. Una vegada més, la UE es ressent de les seves pròpies contradiccions i d’una unió feta de realitats diferents.
