ProfessoraNo fa tant que el Nadal era poc més que un senzill redòs de base pagana i relat teològic superposat, encastat a les darreries de l’any. La interpretació humana de les assenyalades dates remetia a valors familiars i a una idea confusa i difusa de bondat. Un “esperit de Nadal” més o menys compartit arreu, que insuflava una vaga idea de màgia i d’excepcionalitat sobre els fets i els esperits, i que els redimia –momentàniament i sense gaire fressa– de la quotidianitat prosaica de la resta de l’any.
Les festes nadalenques es preparaven i es resolien modestament, i prenien majoritàriament un caràcter domèstic i una dimensió ben acotada i viscuda de portes a dins. Eren dies de retrobament, de descans i de mesurada singularitat. Bastava poc per subvertir una normalitat tan precària: una nadala, uns escaldums, la pel·li de Capra a la TV... Tot feia festa i tot resultava suficientment inusual i lluït.
El Nadal era precedit d’unes discretíssimes tradicions prèvies: instal·lar –amb cura i unció– el betlem de casa, anar a Matines a sentir la Sibil·la i, ja de tornada, desfer laboriosament la xocolata per mullar-hi l’ensaïmada.
El programa de Nadal es concentrava en el dinar familiar, assajat durant anys amb format idèntic i que, tanmateix, exigia una certa dosi d’atabalament de darrer moment: ajuntar taules, manllevar cadires, emprovar estovalles, improvisar un adreç de coberts o de tasses... I els comensals que van arribant, crits i abraçades, les butaques sepultades pels abrics i les bufandes, els infants que trullegen, un veïnat que s’atura a donar els molts d’anys però que frissa i no vol fer nosa... I al cap d’unes hores, tèrbols i empatxats, tots cap a casa una altra vegada.
L’endemà, Sant Esteve posava a prova la resistència familiar amb una segona edició, corregida i augmentada, del dinar tradicional d’idèntica litúrgia, però amb canvi d’escenari i de participants. I ja està. Festes passades, coques menjades. I fins l’any que ve.
És mal d’entendre com ho hem complicat tant. Semblava que els canvis demogràfics, la introducció de nous imaginaris i l’absurda pressió del consum acabarien desplaçant les tradicions pròpies, clarament més precàries i sense el dinamisme i el sex appel de les pràctiques nadalenques importades. Curiosament, però, l’evolució no ha estat substitutiva, sinó sumativa, i ara unes i altres conviuen esgotadorament.
Tot degué començar quan algú va pensar que era una crueltat imperdonable que els nins haguessin d’esperar els regals dels Reis, si els podien tenir 15 dies abans. Bastava canviar d’advocació i, sense remordiments, escriure la carta al Pare Noel. Bona pensada, no fos que se’ns frustràs qualcun.
Però així, quan arribassin els Reis, els infants que ja havien rebut els regals del Pare Noel perquè no havien volgut esperar no tendrien més regals i veurien que altres nins sí que en tenien. La temuda frustració tornava a amenaçar. Cap problema, però: els nins rebrien regals del Pare Noel i dels Reis. I del tió, i del que faci falta. Per què hem de triar? Model sumatiu, no substitutiu.
Igual va passar amb l’árbol, claríssim antagonista del betlem tradicional, que ha acabat acceptant una “enriquidora” convivència pacífica a les cases, les escoles, les esglésies i els mostradors.
I, a partir d’aquí, tot s’ha “enriquit” innecessàriament. Com la decoració lumínica dels carrers i dels balcons particulars. O el Cap d’Any, aparador de tota casta d’excessos porroners a la recerca de l’obligatòria felicitat: esmòquings, cotillons, braguetes vermelles i altres “tradicions” de darrer moment. O els viatges, que un city break sempre ve de gust i als nins, ja se sap, els encanta esquiar, que les vacances són massa llargues i s’acaben avorrint. També s’hi han sumat els sopars d’empresa, els amics invisibles, els espectacles i festivals, els regals desaforats, les ínfules culinàries, les tradicions esportives, les caixeres amb barrets nadalencs, les coes a la carnisseria i a la perruqueria, els missatges de WhatsApp, els coets...
Unes festes tan completes i exigents impliquen, però, un important esforç organitzatiu i moltes hores practicant les servituds del lliure mercat. Afortunadament, la instauració del pont de la Immaculada Constitució va augmentar considerablement les possibilitats de complicar-se la vida amb viatges preparatoris i compres avançades, però no va ser fins a l’encertadíssima introducció del Black Friday que no vàrem veure completat el meticulós calendari de compres compulsives, des de finals de novembre fins a passat les rebaixes de gener. Tot amb l’inestimable suport de la flexibilització horària, l’esforçada logística d’Amazon i la desinteressada generositat MasterCard.
Vist així, l’obligat guaret nadalenc que ens depara la fase 4 pot resultar fins i tot alliberador.
