08/08/2021

Grups de pares

2 min

Quan comences a acostar-te als trenta anys, la qüestió de la maternitat esdevé un tema recurrent. Amb la paternitat deu passar alguna cosa semblant, però seria absurd negar la pressió afegida a què es veuen sotmeses les dones amb el pretext del compte enrere biològic. La decisió de ser mare, afortunadament, va perdent força com a automatisme entre les noves generacions, i cada vegada s’aixequen menys celles quan algú expressa el desig de tenir fills, de no tenir-ne o de deixar-ho tot en un ja ho veurem.

Els frens poden ser molts: la inestabilitat econòmica, el difícil accés a l’habitatge, la precarietat laboral o sentimental, la por al canvi de vida, la mala conciliació dels àmbits personal i professional… Hi ha, però, un altre factor important que, a diferència dels altres, podria considerar-se autoimposat: l’anticipació de l’estrès derivat d’uns horaris impossibles, esclavitzants, contínuament subjectes a la tirania de les activitats extraescolars.

Tenir criatures avui també implica una forma de penitència que la generació precedent no va patir: els grups de WhatsApp de pares. Em costa d’entendre la utilitat d’aquesta eina si no és de manera excepcional: ¿quin efecte positiu pot tenir, per als infants, que els pares es facin consultes entre ells sobre els deures, els exàmens, els detalls explicats dins l’aula?, ¿quin benefici els pot aportar, als petits, aquesta mena de protectorat emocional, el buidatge tan prematur de les primeres responsabilitats individuals?

Hi ha dues coses que m’inquieten una mica, en aquest sentit: la possibilitat que aquests infants no incorporin a temps una certa autonomia -amb la consegüent gestió dels errors i la frustració- i la idea que, si mai soc mare, hauré de ser part d’un grup amb el qual tindré tant i tan poc en comú com la circumstància accidental d’uns fills que van a classe junts.

Laura Gost és escriptora

stats