De l’article –traducció pròpia– de James Lovelock (Anglaterra, 1919-2022), a La Stampa (I-2007), mort el 26 de juliol, dia en què feia 103 anys. La seva hipòtesi Gaia (la Terra com a sistema autoregulat) va tenir bona recepció en àmbits acadèmics d’aquí. Lynn Margulis (Estats Units, 1938-2011), col·laboradora seva, va investigar la microbiologia evolutiva al delta de l’Ebre.
La humanitat s’enfronta ara a la seva prova més dura. L’acceleració dels canvis climàtics arrasarà l’ambient còmode a què estem acostumats. El canvi és normal en la història de la geologia. El més recent: el pas d’un llarg període de glaciació a l’actual període temperat interglacial. És nou, però, que la crisi imminent l’hem provocada nosaltres. No s’havia donat una situació tan greu després del llarg període calent, a l’inici de l’eocè, fa 55 milions d’anys, quan el canvi va ser més gran que l’esdevingut entre l’era glaciar i el segle XIX. Va durar 200.000 anys. Quan la Terra es troba en un període interglacial, com passa ara, queda atrapada en un cercle viciós; per aquest motiu l’escalfament global es converteix en una cosa tan seriosa i apressant. La calor suplementària de qualsevol origen, ja siguin emissions de gasos d’efecte hivernacle, desaparició dels gels de l’Àrtic, canvi estructural dels oceans o destrucció de les selves tropicals, es va ampliant. Els seus efectes no es limiten a sumar-se. És com tenir una xemeneia per escalfar-nos i seguir posant llenya sense adonar-nos que es va cremant la casa. Quan això passa, queda poc temps per apagar l’incendi abans no es cremi tot l’habitatge. L’escalfament global està augmentant com un incendi i gairebé no ens queda temps per reaccionar. [...] Què ens impedeix adonar-nos que la febre de l’escalfament global és un fet letal que pot haver escapat ja del nostre control i del mateix planeta? Crec que ens neguem a rendir-nos a l’evidència que el món està canviant perquè, com ens va recordar el savi biòleg Edward O. Wilson, som encara una colla de carnívors tribals. Ens costa assimilar el concepte que nosaltres i els altres éssers vius, des dels microbis a les balenes, som part d’una unitat més gran i diversificada: la Terra vivent. [...] El 2004 Jonathan Gregory i els seus col·legues de la Universitat de Reading van revelar que si les temperatures globals augmenten més de 2,7 graus centígrads, els gels de Groenlàndia s’aniran fonent fins a desaparèixer en gran part, encara que les temperatures baixessin. [...] Tot i que no podem tornar al món esplèndid del segle XIX, quan no érem més de mil milions d’habitants, podem fer alguna cosa per posar límits a les conseqüències de l’escalfament global. Si existís efectivament un topall i el superéssim, les nacions del món podrien limitar els danys aturant les emissions d’anhídrid carbònic i metà. L’augment de temperatura s’alentiria, com també l’augment del nivell dels oceans, i es tardaria més a assolir la fase calenta final respecte de la nostra forma de vida actual. Però tot i amb això els danys serien enormes. Políticament, pertanyo als Verds, però per damunt de tot soc científic. Per això demano sempre als meus amics ecologistes que reconsiderin la seva fe ingènua en el desenvolupament sostenible i l’energia renovable. Per començar, els Verds han d’abandonar la seva obstinada oposició a l’energia nuclear.
