Fa 50 setmanes vaig estrenar-me en aquest diari parlant del tancament de Casa Roca i avui toca fer-ho de l’adéu al Forn del Teatre. Si per a una persona amb sobrepès mixt i llépola com jo la baixada de la persiana de qualsevol forn ja és un disgust considerable, imaginau-vos com pot tocar els nassos que tanquin un dels pocs establiments dolços i #ArtNouveau que quedaven al centre de Ciutat. No és només allò que menges, és també el lloc on ho fas. Com amb la famosa magdalena de #Proust, cruspir-se una duquessa de brossat del Forn del Teatre era tornar a tenir 12 anys i anar d’excursió amb l’escola, era haver de triar entre un dolç o una hamburguesa a l’Alaska, era saber que aquell dia tocava fer una volta pel centre perquè ja eres gran i podies tornar a les nou a casa. Però, aimats lectors, aqueixes oronelles, com les del poema de #Bécquer, ja no tornaran a volar ni per a mi ni per a les generacions futures.
La vida és cíclica i Palma, ara ja ho podem dir, és una ciutat #Gentrificada. El caràcter fenici balear va fer que començàssim per no habitar les cases d’estiueig quan tocava perquè eren els mesos bons de fer caixa i hem acabat per no poder viure a la nostra pròpia ciutat perquè poca gent s’ho pot permetre. En la setmana en què hem celebrat el Dia internacional de la poesia amb els seus versos, #AntòniaVicens i la seva novel·la '39 graus a l’ombra' han estat més d’actualitat que mai. Ella, visionària, ja va retratar aquesta societat que s’havia venut al 'boom' turístic. Però, per desgràcia, encara quedaven molts de capítols per escriure. Com va passar a la Revolució Industrial amb el carbó, la nostra primera fase va ser vendre l’illa als alemanys. La segona onada, amb mà d’obra barata, va ser subjugar-nos al tot inclòs. La tercera fiblada, més tecnològica, ha estat vendre’ns a Airbnb. Llogar una casa a Palma (o a qualsevol indret d’Eivissa) és missió impossible. Però no hem de ser hipòcrites, ens queixam però ningú vol perdre la seva tallada del negoci. Tots sabem que, si poguéssim, llogaríem qualsevol xibiu de 30 metres quadrats des del qual s’albiràs, encara que només fos amb telescopi, un tros de mar blava a preu de caviar de beluga. I aquest és el gran mal del lloguer per hores: ha multiplicat de manera exponencial la cobdícia inherent a la condició humana. La bona consciència i el lloguer regulat, si de cas, que sigui cosa d’altri.
Però que ningú pensi que els balears en això, ni en res, hem estat un poble original. L’any 1855 el cap de la tribu índia Suwamish ja va escriure a Franklin Pierce, el president dels Estats Units d’aleshores, una carta en què li recordava que només en haver mort el darrer arbre, haver enverinat el darrer riu i haver atrapat el darrer peix es temerien que els doblers no es poden menjar. Els mallorquins ja ho som, una mica indis a ca nostra. Aquí fins haver llogat la darrera rajola, haver viscut el darrer embós per anar al Fan Mallorca o haver eixugat el darrer Gorg Blau no descobrirem que a l’altre costat de la Mediterrània hi ha indrets tan bells com nosaltres que podran oferir com a valor afegit la natura que gentilment hem destruït.
Però no vull acabar amb aquest to pessimista. La meva amiga Cati Moyà, l’estusiasta d’IB3 Ràdio, fa setmanes que em renya perquè diu que he perdut la meva #JoieDeVivre. I potser té raó. Però hi ha pocs motius d’alegria. Per animar-me, m’he posat a fullejar un bloc de moda i he descobert que aquest estiu tornarà la ronyonera. Albirau qualque escenari més apocalíptic? Em sap greu haver-vos donat aquest disgust al darrer paràgraf. La setmana que ve intentaré fer-ho millor.
