I AQUÍ

Una grata sorpresa en l’ús del català

Li he demanat que em posàs un cafè i ho he fet en català. Tenc el sa costum de dirigir-me a la gent en la llengua pròpia. La dona, de fenotipus africà, morena, de cabells llargs plens de coetes –un bon grapat de les quals de color vermell–, m’ha sorprès perquè m’ha respost en català i potser era més mallorquina que jo. I aquí no acaba la història. De sobte, s’ha acostat a la barra un home jove, prim i llarg, i també de fenotipus africà, i entre ambdós han conversat en català. I podríeu pensar: “Quins prejudicis que tens, Aina!”. Allò més normal seria que, en un país on la llengua pròpia és el català, un elevat percentatge de la població l’empràs. La realitat és molt diferent. Et passeges pel centre de Ciutat i només sents espipellades de converses en castellà, i a l’estiu crec que sonen més l’anglès i l’alemany. Anys enrere, qui era el subdirector del diari on treballava, Joan Riera, em va encomanar un reportatge. Havia d’anar fins a Son Gotleu, entrar a diferents bars i fer la prova següent: demanar “un entrepà de tonyina”. Mira per on, en el cor d’aquesta barriada marginal de Palma, on conviuen un elevat nombre d’immigrants –llavors majoritàriament peninsulars, ara subsaharians–, em varen entendre i em varen respondre en la nostra llengua. Avui, si feim el mateix baròmetre al centre de Palma i sense emprar paraules ‘trampa’, comptats seran els qui ens contestin en català i alguns, i no són pocs, no m’entendran. Ho sé perquè ho visc cada dia. Potser ens entendran més a Son Gotleu: la supervivència obliga l’immigrant a expressar-se en la llengua que li pot donar de menjar. Ara, la feina és aconseguir que els qui mengen també l’emprin.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF